Intervenció a la Marxa per la independència
D’ençà del fracàs de la reforma estatutària del 2006 i, sobretot, després de la sentència del 2010 que va certificar que Espanya donava per acabat l’Estat de les Autonomies, el país, les catalanes i els catalans, de manera accelerada, hem anat prenent consciència que no ens quedava més remei que dir amén i acceptar la humiliació, o cridar llibertat. I, com hem fet sempre els catalans quan ens hem trobat en aquestes cruïlles històriques, ara també ens hem decantat per la llibertat. Si, només per esmentar el darrer gran entrebanc, es va saber resistir l’intent de genocidi polític, cultural i lingüístic dels quaranta anys de dictadura franquisme, qui podia arribar a pensar que ara malbarataríem tots els sacrificis que han fet les generacions anteriors per tal que nosaltres tinguéssim la nostra oportunitat, veritablement Històrica, d’arribar fins al final del camí? Serem fidels a la memòria i al compromís dels que ens han precedit, com l’enyorat Àngel Casanovas, i a tots ells oferirem la nostra victòria final.
Ja sé que tots vivim aquests moments amb molta eufòria, perquè veiem propera la realització d’aquest gran somni d’emancipació nacional, i sobretot perquè vivim l’excitació per la Diada que celebrarem d’aquí a quatre dies i que passarà a la gran Història d’Europa del segle XXI. (Per cert, un avís: els que no hi vagin, que comencin a pensar quina excusa donaran als seus fills i néts quan, d’aquí a uns anys, els preguntin si també hi van ser!). Deia que vivim moment d’eufòria i excitació. Però sense voler aigualir cap festa, em sembla que també és la nostra obligació no perdre de vista que participar avui en aquesta marxa, i dimarts a la manifestació de la Diada és, sobretot, un gest de compromís patriòtic. Això –i permeteu-me que ho digui d’aquesta manera- no és una mani de gent emprenyada que ve a demanar que a l’Ajuntament, la Generalitat o qualsevol altre els resolgui els problemes. Això és, per damunt de tot i en primer lloc, un acte de responsabilitat exigent amb nosaltres mateixos. Perquè vindran dies de moltes dificultats, perquè la independència no ens caurà del cel només perquè algú la proclami des d’un balcó, des d’un parlament i ni tan sols amb una urna plena de vots favorables. Tot això farà falta, però encara faltaran més esforços. Si us plau, toquem de peus a terra. La independència és un procés que demanarà una gran serenitat i molta fermesa, que portarà adversitats i ens posarà a prova, que ens obligarà a ser capaços de respondre amb intel·ligència a les provocacions que ens faran –i que sovint, voldrà dir simplement aprendre a no respondre-hi.
Que ningú no s’enganyi: som davant de l’ambició més gran que mai es pugui proposar una nació, perquè no hi ha ambició més alta –ni responsabilitat més enorme- que la de la llibertat, i que en el nostre cas és la independència.
Tot va molt de pressa, però res no ha de passar necessàriament. Cal fer que passi! I ara encara som en la fase d’aconseguir que la majoria de catalans entenguin les raons i estiguin disposats a fer el sacrifici necessari. Que ningú no es faci enrere al darrer moment. La història recent d’altres pobles amb una lluita semblant ens dóna alguna lliçó de reculades a l’hora de la veritat, i que són llargues de recuperar. Hem de saber explicar que una Catalunya independent ha ser una Catalunya encara més acollidora del que hagi pogut ser fins ara. Volem una Catalunya sobirana no pas per ser més rics, sinó per ser socialment més justos, econòmicament més pròspers i més rigorosament democràtics. La volem per anar pel món amb dignitat i ser-hi admirats, com ja escrivia Ramon Muntaner fa gairebé 700 anys a la seva Crònica, quan deia que érem reconeguts perquè no hi havia cap altre poble regit amb tanta justícia, enlloc no es podia prosperar tant ni enlloc com aquí el poble se sentia tan atès pels seus governants.
Volem ser un nou estat d’Europa, i no pararem fins a ser-ho. Això és el que volem, formar part del món amb veu pròpia, i no pas separar-nos de ningú. No anem contra ningú: però tothom sap que abraçar-se, s’han de ser dos. I nosaltres ens volem abraçar a Europa, a Espanya i amb qui sigui, però ho volem fer per voluntat pròpia. Que és que són uns separatistes els francesos, el alemanys o els espanyols, per defensar com fan la seva independència? I que no son països pròspers i cosmopolites tots aquests que tenen un territori o una població semblant a la nostra, com Finlàndia o Holanda, i sense que per ser independents o per la seva mida hagin esdevingut pobles tancats?
Tampoc no volem ser enganyats ni ens deixarem espantar per ningú. Algú pot creure encara que una Espanya Federal és més fàcil d’aconseguir que una República Catalana? Algú es pot empassar que una Catalunya independent seria un país empobrit, quan la solidaritat imposada de tots aquests anys ha estat, com ja va denunciar Ramon Trias Fargas el 1985, la història de l’asfixia premeditada que ara patim?
Terrassenques i terrassencs, amb tenacitat i una santa paciència, amb intel·ligència i bona informació, amb passió i molta cordialitat, els propers dies, setmanes i mesos, convidem tothom a participar d’aquesta gran esperança de llibertat plena, que ara mateix té un nom: la independència.
Visca Catalunya!
Salvador Cardús i Ros