Més fort que la “independència”
Trobo que s’ha de ser comprensiu amb tots aquells que, sorpresos per la contundència de la presa de posició del president Mas i de les seves paraules a Madrid, busquen i rebusquen la manera de disminuir i diluir el valor del seu compromís.
Són molts anys, com va reconèixer el president Jordi Pujol, d’haver jugat a la puta i la Ramoneta –junt amb la del peix al cove- com a estratègia de CiU per al progrés nacional.
Per tant, quan alguns han retret al president Artur Mas que no havia utilitzat el terme “independència” ni al comunicat del dia 12 ni a la conferència del 13, com si fos una mostra de feblesa, potser no s’han adonat que el que havia dit era encara més fort perquè, evitant una paraula fàcil de caricaturitzar Espanya i el món, portava el debat allà on feia més mal: al de l’anunci del projecte de creació d’un nou estat d’Europa.
Mai no he tingut cap problema a parlar d’independència i a qualificar-me’n, però és notori que el terme, en l’actual context, posa més l’accent en la ruptura amb allò que és vell que no pas en la construcció d’allò que serà nou. El terme independència adquirirà tot el seu valor positiu quan l’emprem per celebrar l’èxit del procés, quan celebrem definitivament el nostre Dia de la Independència.
Però cal observar que fins i tot un partit obertament independentista com el SNP escocès, ha recomanat als seus que evitin el terme “independència” i, en tot cas, que parlin sempre d’una “Escòcia independent”, precisament per donar-li un sentit més amable i propositiu. Estudis de mercat –ells no tenen assegurada la majoria popular─ els ho han suggerit d’aquesta manera.
I és que ara vénen els temps de la proposta. Del dibuix a traços més fins de l’horitzó a què aspirem. A pensar amb tota la intel·ligència política –és a dir, a recórrer menys al “pit i collons” i més al cervell- quins passos s’han de fer per aconseguir allò que ens proposem, evitant les conseqüències no volgudes que tantes vegades ens han fet recular.
Ja sé que mereixeré que alguns em considerin un intel·lectual de l’apparatchik del poder –s’ha de tenir una cultura molt molt d’esquerres per saber què vol dir─, una de les darreres floretes que m’han dedicat. Però la meva interpretació de les paraules i compromisos d’Artur Mas no es deuen a cap dependència orgànica.
Tenen dues altres raons de pes: una de més noble, i és que confio del tot en la persona del president. I una altra de més malèvola: que cal guanyar el combat de la interpretació de les paraules del president per tal que tothom les entengui en el sentit més agosarat possible i, si cal, que ell mateix se senti lligat al seu significat més arriscat.
