No postergar l’inevitable
A hores d’ara és notori que em vaig precipitar amb el meu darrer article publicat en aquestes pàgines, el 5 de setembre passat: “On sou, president”. Òbviament, pel que hem vist, Artur Mas ja era a punt d’aparèixer i parlar. Li demanava que ens digués fins a on es veia capaç de portar el país, i ho acaba de dir sense embuts. En les intervencions d’Artur Mas de la setmana passada hi ha un precís càlcul del microtemps polític. La declaració institucional de la Diada del dilluns 10, mostrant la disposició a escoltar el clam del dia 11. La contenció institucional del mateix dia 11, deixant que el carrer parlés i sense ocupar el protagonisme que corresponia als organitzadors. El comunicat del dia 12, en una nítida assumpció personal del lideratge de la reivindicació sobiranista. La conferència del dijous 13 a Madrid, per tal que el nou horitzó hi fos conegut immediatament sense intermediacions confusionàries. I, encara, en clau de partit i amb el punt d’emoció necessària, la intervenció del divendres 14 a la inauguració de l’escola d’estiu de CDC: “No apagarem la flama que escalfa el cor d’aquest poble”. Una partitura escrita amb precisió, amb un fraseig in crescendo perfectament interpretat.
Per la seva banda, la manifestació d’aquest Onze de Setembre ha fet saber al món que la ciutadania compromesa amb la construcció del país ha arribat a la convicció que la independència és possible. Ha estat la culminació de tot un procés de deseiximent nacional nascut de la gran humiliació en el debat estatutari de 2005 i 2006, escarnida amb la sentència del Tribunal Constitucional de l’any 2010. El desvetllament, esperonat per la manifestació del 10-J, ha funcionat com una bola de neu, accelerant el ritme de la vida política catalana fins al punt de l’infart.
Fa mesos que arreu del país s’estaven celebrant més de cinquanta actes sobiranistes a la setmana, sempre amb una assistència que desbordava els organitzadors. Que no s’hi hagi parat atenció té a veure amb una lògica informativa més atenta a les elits que al carrer, potser amb més voluntat de servir les primeres que de fer cas al darrer. D’aquell català emprenyat però sense horitzó de l’Enric Juliana, hem passat al català esperançat que té la certesa que l’objectiu de ser un nou Estat d’Europa és possible. Discutir ara si al milió i mig hi faltaven els altres sis que es van quedar a casa, és risible. Als que fan el retret, ja els agradaria tenir ni que fos una centèsima part de suport al carrer per a les seves tesis! El decisiu és que a Barcelona hi havia el bo i millor d’una extensa classe mitjana catalana, ara en procés de perdre el que havia aconseguit les darreres dècades amb la pràctica de les virtuts del treball honest, i que ha arribat a la conclusió que hi ha menys risc en la via incerta cap a una Catalunya independent que no pas seguint els camins fresats per una humiliació arrogant que no cessa.
Si aquests darrers anys la societat civil s’havia avançat al moviment feixuc d’una classe política lenta de reflexos, els darrers gestos del president Mas representen la voluntat de coordinar els passos. L’un fa un salt endavant. I els altres reconeixen que sense renunciar a un pressa justificada, és important fer el camí plegats. Aquests dies he recordat dues sentències dites a la sèrie televisiva El ala oeste de la Casa Blanca d’Aaron Sorkin: “No dubtis mai que un petit grup de ciutadans reflexius i compromesos pugui canviar el món”. Però també que “un líder sense seguidors és un tipus que passeja”. Si les paraules d’aquests dies esdevenen compromisos ferms, hauríem de pensar que el segon ja s’ha trobat amb els primers.
Ara bé, si la societat civil compromesa i capaç de mobilitzar el país i el lideratge polític s’han acostat, a l’escenari encara hi falten els representants de les elits empresarials, financeres, professionals o acadèmiques. Ara veurem fins a quin punt aquells que tenen sempre a la boca les paraules risc, innovació, lideratge, els que diuen que cal convertir les crisis en oportunitats o que el fracàs és tan important com l’èxit, són capaços de posar tots aquests principis al servei del país sobre el qual han estat edificant les seves altes torres.
Ens caldria saber on se situen els rectors d’universitat, els directors de les entitats culturals públiques, els presidents de les grans fundacions… Tothom s’ha d’expressar amb la màxima llibertat, però si el país emprèn la construcció d’estructures d’Estat, ens caldrà saber qui hi està compromès i qui no. I és clar que haurem d’escoltar els arguments de tothom i respectar-los. Però si el país pren un determinat rumb, empès per una clara voluntat democràtica, haurem de saber com cadascú s’acomoda als nous temps, tal com passa arreu del món. Mireu, si no, com ha estat considerada a la democràtica França l’actitud de l’empresari Bernard Arnault deslleial amb la seva nació, en anunciar que demanaria la nacionalitat belga per estalviar-se l’increment d’impostos decidit per Hollande. Una actitud, d’altra banda, tan diferent de la indulgència amb què a Espanya es tracta les elits –esportives, empresarials o artístiques– que fixen el seu domicili fiscal a paradisos per evadir impostos…
Diuen que Francesc Cambó havia escrit: “Hi ha dues maneres segures d’arribar al desastre: una, demanar l’impossible; l’altra, postergar l’inevitable”. I si la majoria ja ha decidit que la independència és possible, i ho legitima democràticament en unes properes eleccions, encara hi haurà algú que ens vulgui portar al desastre?