És propi dels temps de canvis accelerats que la confusió regni arreu. Confusions inevitables derivades del canvi de coordenades que fins ara ens havien orientat, però sobretot confusions provocades volgudament pels qui es pensen que negant la realitat s’estalviaran la mudança. Temps, també, de grans esperances -i d’algunes eufòries excessives-, i alhora d’una allau d’intimidacions miserables, com Aznar amb allò “d’atendre’s a les conseqüències”, o de xantatges emocionals tragicòmics, com Bono, que, diu, preferiria morir abans de veure una Espanya trencada.
CAL FER-SE’N EL CÀRREC: Catalunya es pot pensar sobirana sense gaires dificultats, mentre Espanya se sent amputada i fracassada en el seu històric projecte assimilador. L’emancipació de Catalunya és un desaire a la vella Espanya possessiva. La independència, sí, fragmenta Espanya, no pas la societat catalana.