Una integritat desbordant

No és fàcil comentar un discurs electritzant com el del president Mas en un acte de tanta intensitat política com la que es va viure ahir al Parlament de Catalunya. Es podran compartir o no les seves tesis i les seves decisions. Però difícilment ningú podrà dir allò d’haver sortit amb la llista d’anar a comprar, o d’esquivar els grans desafiaments del país i ni tan sols d’haver estat ambigu en els compromisos adquirits.

El president Artur Mas ahir va seguir el camí coherent apuntat els últims temps. Tan coherent que no pot ser obra d’una estratègia merament comunicativa ni d’un càlcul partidista, sempre atents a la supervivència. Mas va tornar a desbordar totes les expectatives. Fins i tot les dels propis. Hi va haver convocatòria electoral. Hi va haver compromís de portar el país a l’exercici de l’autodeterminació. Hi va haver calendari fins allà on és possible precisar un procés d’aquesta naturalesa. I hi va haver un gest de compromís personal amb la decisió de no tornar-se a presentar després del procés constituent, que va acabar de fer creïble tot l’anterior. El balanç de la situació de Catalunya al món i de l’acció de govern, perfectament detallades, van quedar com un tràmit d’obligat compliment, eclipsat pels compromisos forts inicials i finals.

Per entendre bé el que ahir vam escoltar cal descobrir el caràcter del president de la Generalitat. I dic caràcter en el sentit més fort i complet de la paraula, tal com l’entenia Batista i Roca, el fundador de l’escoltisme a Catalunya. Un home de paraula, compromès amb la veritat, sobri, conseqüent amb els seus principis, format en una disciplina rigorosa amb ell mateix… Un perfil poc habitual a la política convencional, fet d’aquesta mena de personatges que avui abominen del federalisme i l’endemà el defensen, amb asimetria inclosa. O d’aquells que els seus principis acaben allà on perden vots. Per alguna cosa, de la renovació generacional que va entrar al Parlament de Catalunya l’any 2003, només ha quedat ell, després d’una complexa travessia del desert a l’oposició, pel futur de la qual ningú no en donava ni cinc. Mas no pertany ni a les famílies polítiques de sempre, ni als joves covats dins les pròpies formacions polítiques. Sense tot això, i alguna cosa més, res no té explicació.

I ara, quina oposició es pot fer? La descol·locació és gairebé total a la resta de forces polítiques a causa d’una jugada que, per massa coherent, ha resultat imprevista. Només ERC sembla en condicions d’afrontar-la amb intel·ligència. Dels altres partits ja tindrem ocasió de parlar-ne quan veiem com hi responen. A cop calent, ahir, a les declaracions a la premsa, estaven totalment desencaixats.

 

Pot llegir l’article sencer a la versió per a subscriptors de La Vanguardia, clicant aquí.