És la interdependència, badocs!
Diversos comentaristes han fet notar que davant del compromís liderat per l’actual president Artur Mas, i ratificat la setmana passada per gairebé dos terços del Parlament de Catalunya, de deixar que els catalans decidim democràticament la nostra possible emancipació de l’Estat espanyol, no s’ha sentit cap invitació amigable a deixar-ho córrer.
La resposta generalitzada ha estat l’amenaça. Des d’enviar la Guàrdia Civil, a intervenir l’autonomia via Tribunal Constitucional, passant per anunciar l’apocalipsi d’una decadència econòmica o pronosticar la diàspora forçada d’antics immigrants. Tot s’hi ha valgut. I com era d’esperar, els que més tenaçment han contribuït a la definitiva fatiga catalana d’una espanyolitat arrogant que ha menyspreat i humiliat els sentiments nacionals del país, són els que ara s’expressen amb més violència.
D’entre tots, cal destacar l’eurodiputat de veu rogallosa que ja fa més de vint anys comparava la xiulada independentista en la inauguració de l’estadi de Montjuïc amb “un grupo de babuinos enfurecidos chillando y mostrando los dientes” i que, en un brillant exercici d’auto-compliment de profecia, imaginava un president Pujol que des de la tribuna de l’estadi notava el pes de l’espera “del día glorioso en que, consumado el desbordamiento de la razón por el instinto (…), pudiera, en un gesto por fin inequívoco y catártico (…), gritar él también desde las gradas los deseos más recónditos que sus vísceras habían almacenado durante demasiados años de doloroso disimulo” ( El País, 14/IX/1989). O el cas d’aquest altre empresari que, editor del diari espanyol que més ha contribuït a engreixar la xenofòbia anticatalana a Espanya, ara amenaça d’emportar-se l’empresa fora de Catalunya mentre, en flagrant contradicció amb l’abrupte gest intimidatori, corre a recomanar “reflexió, serenitat i no precipitar-se”. I, encara, cal mencionar la grotesca exacerbació d’inexistents passions ètnico-provincianes per part dels que reclamen un retorn a la terra d’origen dels nascuts allà i de tota la seva descendència fins a la tercera generació.
Aquestes reaccions primàries, més enllà de si han de preocupar o de si fan riure, contrasten amb el procés en sentit contrari que ha fet l’independentisme els darrers anys. El sobiranisme ha acabat sent majoritari a Catalunya en la mesura que ha abandonat els vells tics anti-espanyolistes. La manifestació de l’Onze de Setembre ho va certificar. La independència de Catalunya ha deixat de ser un combat contra l’enemic per passar a ser l’aspiració col·lectiva d’un futur ambiciós de prosperitat, justícia social i radicalitat democràtica que dins d’Espanya és impossible.
El sobiranisme és ara l’expectativa de creació d’un espai definitivament obert i integrador per emmudir les amenaces interessades de fractura social. El gir ha estat tan ràpid i radical que s’entén que alguns encara no l’hagin copsat, ni a fora de Catalunya ni tampoc a dins, obsedits –per raons de supervivència– en l’exageració dels tics residuals del separatisme més rònec i periclitat. Aquesta és la distància que va d’entendre l’emancipació nacional dels catalans com un acte de “trencament” –com insisteix a qualificar-lo el PSC–, o de “segregació” –en termes del PP–, a veure-la com la via definitiva per poder estendre ponts arreu del món, i sobretot cap a Espanya.
He explicat sovint que, ja fa anys, un amable lector de La Vanguardia em feia notar que una possible independència de Catalunya seria sentida pels espanyols com l’amputació d’un braç. Jo li vaig respondre que aquesta imatge explicava la raó de tots els malentesos. Que els catalans ens concebíem com un cos complet, i no com l’extremitat d’algú altre. I que si a Espanya hi haguéssim estat reconeguts com un cos sencer, no hi hauria hagut cap problema. Però que no acceptaríem mai ser l’apèndix d’algú altre. Per això, una Catalunya independent ja no es concep ella mateixa com una amputació, sinó com el resultat de l’emancipació d’una tutela autoritària que li permetrà realitzarse plenament, participant amb veu pròpia en un món cada vegada més col·laboratiu i interdependent.
Sí: paradoxalment, és la creixent interdependència la que ens empeny a desitjar un Estat propi. Al capdavall, no sembla que aquesta interdependència que al·leguen en contra de la nostra voluntat d’emancipació hagi qüestionat ni per un moment la sobirania dels espanyols, sinó que els ha portat a reclamar la de Gibraltar i tot!
A Espanya no s’acaben de creure el que veuen. Uns diuen que exagerem. D’altres pensen que fem comèdia per negociar amb més força, fenicis com som de mena. La majoria d’espanyols –i alguns catalans desubicats– no es poden creure que tants catalans vulguin la independència perquè mai no han fet l’esforç d’entendre que la nostra concepció de nació no és ni ètnica ni excloent. S’imaginen el nostre nacionalisme a imatge del seu: “pensa el lladre…”. Els propers resultats electorals i la futura consulta els farà tocar de peus a terra, i s’adonaran de l’error dels anys passats i de l’oportunitat perduda. La pedagogia que mai no van voler escoltar, ara lamentaran no haver-ne fet cas.
Finalment, la metàfora del xoc de trens s’haurà demostrat inadequada. No toparan ni dues col·lectivitats, ni dos governs, ni tan sols ho permetrem als partits que voldrien treure partit d’un descarrilament. L’únic que veurem és el conflicte entre dues legitimitats. A una banda, la d’una Constitució que ha estat posada al servei d’una vella aspiració assimiladora i no d’un projecte plurinacional. A l’altra, la de la voluntat democràtica d’una nació que vol contribuir modestament però amb fermesa a fer la seva part en la construcció d’un món millor.
