De l’adoctrinament a la xarxa
Més enllà de si hi havia o no intenció provocadora –cosa que no puc ni vull jutjar–, la qüestió que em sembla més interessant de les recents paraules del ministre d’Educació espanyol, José Ignacio Wert, és la seva opinió sobre el fet que hagi de ser l’escola qui espanyolitzi els nens catalans. És a dir, m’interessa la idea que l’escola hagi de seguir sent la institució que asseguri l’adhesió nacional, sigui l’espanyola com voldria ell, sigui la catalana com dóna per descomptat que és. Deixo de banda, per tant, el combat pròpiament polític per passar a analitzar aquesta suposada utilitat de l’escola com a institució garant de la lleialtat a la nació.
Certament, en temps no massa llunyans, institucions com l’escola, el servei militar obligatori, l’Església i fins i tot els sindicats en alguns països havien tingut un paper fonamental en allò que se n’havia dit la formació de l’esperit nacional. Totes aquestes institucions havien estat posades, si més no en part, al servei de la unificació de les perspectives culturals i socials que es consideraven necessàries per a la construcció dels estats nació: una mateixa llengua, unes mateixes lleis, un mateix passat històric reinterpretat al gust del vencedor… I les seves estratègies uniformitzadores servien els interessos d’uns mercats polítics i econòmics tancats, les fronteres dels quals protegien el comerç interior com a condició de supervivència. En aquestes condicions, com més grans eren els estats, més forts.
Però, ho sàpiga o no el ministre José Ignacio Wert, el món ha canviat molt. I una de les principals conseqüències de la globalització dels mercats econòmics i de la mundialització de la cultura és que les fronteres ja no protegeixen els interessos dels grans estats. Ara, com han demostrat molts economistes, funcionen millor els espais petits que afavoreixen els “aparellaments selectius”. Tal com diu l’economista Daniel Cohen a Riquesa del món, pobreses de les nacions, “la integració econòmica encongeix l’espai de les comunitats polítiques”. És a dir, l’heterogeneïtat i la mida de les grans nacions es converteix en un obstacle greu per al seu desenvolupament econòmic. Cohen adverteix que la heterogeneïtat dels grans estats “fa necessàries redistribucions importants que afeixuguen el pressupost, perjudiquen les finances públiques i fan recaure el pes del deute i la inflació en l’economia”. “Les nacions petites, més homogènies, no s’exposen a aquest risc”, afegeix. D’altra banda, pel que fa a la mundialització de la cultura, també sabem que les fronteres ja no són territorials, sinó que s’estableixen per grups d’edat, per afinitats ideològiques, per estils de vida, per nivell socioeconòmic…
Durant una cinquantena d’anys, mentre s’anava diluint el paper nacionalitzador d’aquestes institucions tradicionals, les ràdios i les televisions estatals van anar assumint aquest paper unificador. Recordo perfectament que a les meves classes de Formación del Espíritu Nacio
nal de mitjans dels anys seixanta, quan el professor de la Falange sortia de l’aula, ja ens partíem de riure per l’extemporaneïtat del personatge, dels seus mètodes docents i dels continguts. Entretant, Televisió Espanyola anava ocupant l’espai adoctrinador que deixava lliure el professor de FEN. Era la televisió qui establia els nous referents comuns seguint la lògica de la cultura de massa i no pas de la història, qui proposava els temes de conversa quotidians o qui creava les expectatives polítiques populars… I tot això, fins que a les darreries del segle XX aquest espai comunicatiu únic també es va anar esberlant i va deixar de ser comú i compartit. En definitiva, tampoc els mitjans de comunicació de massa ja no serveixen per nacionalitzar a l’antiga manera.
És cert que queden alguns instruments clàssics encara prou potents en el món del lleure: les seleccions esportives, certs cantants, alguna estrella televisiva… Tanmateix, avui dia, els mecanismes per crear el sentiment de pertinença necessari per mantenir la cohesió de la nació i, amb ella, el sistema de representació democràtica a les societats complexes també són molt complexos. Estan conformats per xarxes de vinculació múltiples, amb identificacions i reconeixements dinàmics i creuats. Entre d’altres, estic pensant en internet i les seves xarxes socials. No en tinc cap dubte: sense internet, Catalunya ara no estaria desafiant l’Estat espanyol amb l’exigència d’una sobirania pròpia. La nacionalització –l’espanyolització, la catalanització– ja no la fan ni l’escola ni la televisió. Només la pot aconseguir una promesa cooperativa de futur, construïda principalment a través de xarxes que ja no són fàcilment manipulables pels governs. Com a molt, les poden liderar. S’ha acabat, doncs, l’adoctrinament: és l’hora de les promeses teixides en xarxa. I em temo que el ministre Wert, en aquest terreny, no té res a oferir-nos.
