Engrandir Europa

Pel que fa a la voluntat de l’independentisme català de formar part d’Europa, s’ha manifestat a tots els nivells imaginables. No tan sols per una tradició europeista molt arrelada des del mateix naixement del mercat comú, sinó perquè aquesta és l’opinió popular i perquè és també un criteri transversal de tots els partits sobiranistes. No es casual que l’eslògan de la manifestació de l’Onze de Setembre fos, precisament, “Catalunya, nou Estat d’Europa”. Tampoc no és casual que l’adhesió majoritària a una Catalunya independent depengui de la pertinença a la Unió Europea, tal com mostrava l’enquesta recent de La Vanguardia. A més, seria un oblit imperdonable no tenir present el paper determinant que han tingut durant aquests darrers anys els eurodiputats Romeva i Tremosa, i fins fa poc Junqueras, en l’europeïtzació del nostre contenciós, ara perfectament conegut a les institucions europees. I el mateix president Artur Mas ha condicionat el sentit i l’èxit del procés a l’europeisme constitutiu del nostre dret a decidir: volem ser sobirans per tenir veu pròpia a Europa, no per parlar amb nosaltres mateixos en un soliloqui autista. No volem fronteres pròpies: en tenim prou amb les d’Europa. I per si algú encara no se n’ha adonat, el president Mas parla d’interdependència no pas per covardia sinó perquè el projecte d’emancipació té a veure menys amb el final de la dependència d’Espanya que amb l’inici d’una estreta vinculació europea i del reconeixement mundial que, ara per ara, passa per tenir Estat propi. De les amenaces que arriben de la banda espanyola, no cal dir-ne gran cosa. Els experts n’han parlat de sobres per desmentir-ne la veracitat. La resolució de la incorporació de Catalunya a la UE no es farà atenent els tractats, que no preveuen res, sinó amb criteris polítics. I aquí només esmentaré tres o quatre idees. Primera, cal recordar com es va fer la reunificació d’Alemanya per saber que la política resol en pocs dies allò que els tractats tarden anys a regular. Segona, com explicava fa poc l’eurodiputat Ramon Tremosa, és difícil que una Espanya intervinguda i rescatada –de dret o de facto– pugui decidir unilateralment si ens vol dins o fora sense atendre l’opinió de la pròpia Europa. Tercera, i molt significativament, fins ara cap Estat europeu no ha pres cap posició de suport inequívoc a la unitat d’Espanya: el criteri de no entrar en assumptes interns tant val per no defensar el nostre procés d’emancipació com per no avalar les amenaces antidemocràtiques contra el dret de decidir dels catalans. Finalment, és curiós que fins ara ningú no hagi especulat –si més no en públic– sobre els interessos que podrien avalar el projecte sobiranista de Catalunya, i en dues direccions ben diferents. Una, en el sentit que una Espanya més reduïda en població i PIB facilitaria reequilibris de poder a Europa que afavoririen determinats països i les seves polítiques internes. I dues, perquè a la mateixa Unió Europea i a moltes de les multinacionals a Catalunya, els podria convenir tenir una Holanda al sud d’Europa, com a motor del canvi de mentalitat econòmica sense la qual el projecte europeu no pot avançar.

Tanmateix, amb les declaracions d’europeisme dels catalans i del joc d’interessos favorables o contraris al nostre projecte sobiranista no n’hi ha prou per salvar totes les dificultats que se’ns presentaran. En aquest sentit, proposaria treballar en les següents direccions. En primer lloc, la incorporació de Catalunya com a nou Estat d’Europa no tan sols no hauria de portar gaires problemes a la UE, sinó que caldria que fos percebut com a exemple de solució dels que ja té formulats. Crec que Catalunya, amb l’avantatge de començar pràcticament de zero, podria presentar-se a Europa amb un model d’Estat el més adaptat possible a les exigències que, generalment, són molt difícils d’encaixar pels estats tradicionals. Hauríem de definir unes estructures d’Estat pensades de cap a peus per tal que entressin com un guant al projecte europeu. Ras i curt: que la República de Catalunya pogués ser vista com a modèlica per a la consolidació del procés de construcció europea.

Però, i en segon lloc, Catalunya no tan sols s’hauria d’acomodar passivament a la UE actual, sinó que seria imprescindible que sabés presentar-se a Europa amb un projecte avançat d’Estats Units d’Europa. Probablement, això no podria fer-ho en solitari, però ningú no podria impedir que des d’aquí es liderés un pla dissenyat amb els millors experts internacionals. Qui pot estar en millors condicions d’innovar, qui es pot sentir més lliure dels ròssecs del passat, qui es pot presentar amb un full de serveis més net d’interessos particularistes que un Estat acabat de constituir?

La viabilitat d’un projecte d’Estat propi depèn menys de les dificultats de la separació amb el passat que de la capacitat per crear llaços cap al futur. Només els qui miren enrere parlen de fronteres i divisions de petita escala. Els qui mirem al futur parlem de cooperació i participació en projectes d’unió superiors. De manera que cal dir-ho fort i clar: no és que Catalunya vulgui quedar-se a Europa, és que Catalunya hauria d’engrandir Europa.