Expectatives contra resultats
Si algú volgués reconstruir els resultats electorals a partir de les declaracions dels líders dels partits o dels titulars de premsa espanyola, i fins i tot de part de la catalana, es faria una idea absolutament equivocada de la realitat que ha quedat dibuixada al Parlament de Catalunya. Les valoracions sobre èxits i fracassos no es fan sobre la naturalesa objectiva de les xifres, sinó respecte de les expectatives prèvies de cada formació. I, en aquest sentit, determinades eufòries s’expliquen més per la por que havien passat els seus líders respecte dels resultats pronosticats que per cap altra dada mesurable en vots. Així com les decepcions s’expliquen per les il·lusions excessives.
El cas més notori, probablement, és el del PSC. Tot i que el candidat deia en campanya que “estava preparat per guanyar”, les seves expectatives reals eren tan baixes que el fet de “només” haver perdut el 30 per cent de diputats –de 28 a 20–, li ha permès autopresentar-se com un guanyador respecte del “fracàs” d’Artur Mas. Un contrincant que, amb més del doble de vots i dues vegades i mitja més de diputats que el PSC, ha tingut una pèrdua del 20 per cent de diputats. Un cas semblant és la de la líder del PP, que amb un 13 per cent de vot, en quarta posició i un escassíssim diputat de més, és capaç d’atribuir-se la representació més nítida de tot el país. També en aquest cas, el fracàs de les previsions de reculada expliquen parcialment l’eufòria del partit –l’altra part d’eufòria és connatural a la diputada–, cec al creixement veritablement notable de C’s, i on tenen una frontera que haurien d’analitzar amb atenció.
És tot el contrari del que ha passat als guanyadors reals de les eleccions. Per una banda, hi ha una CiU amb sensació de derrota pel fet de no atènyer els seus objectius. Per l’altra, una ERC que tot i ser la força més beneficiada per mèrits propis però també per la conjunció astral de la campanya, ha estat molt discreta a l’hora d’exhibir múscul polític. Senyal que tenia unes expectatives molt properes a les aconseguides. El cas de Ciutadans i les CUP mereixeria un comentari a part i més extens.
Però, valoracions emocionals al marge, ara tocarà governar amb la cruesa d’unes xifres que no tenen altra interpretació que el seu pes en diputats. Personalment, no tinc cap mena de dubte que el nostre Parlament sabrà administrar aquesta complexitat més gran i que el fa més fidel a la realitat catalana. Una complexitat, també, que no pot amagar un fet clau i excepcional: malgrat l’increment de participació de fins a un 11 per cent, es manté clarament establerta la superioritat del bloc sobiranista, que dobla l’unionista. I això sí que són números i no interpretacions fantasioses. Espanya segueix perdent.