Tornaríem a votar el mateix?

Segons algunes primeres aproximacions, es calcula que en aquestes eleccions els partits han fidelitzat no més d’un 60% del vot anterior –un 67% el PP, un 50% ICV, PSC o C’s–, cosa que confirmaria tant la volatilitat del vot com una presa de decisió molt calculada, i que era el vot no decidit que mesuraven les enquestes.

Efectivament, cada vegada hi ha més vot que es decideix, per cada oferta electoral, a partir de la valoració del comportament passat, de les promeses de futur, de la confiança en els líders i, sobretot, de les expectatives sobre la cartografia general previsible del nou Parlament. És per això que les enquestes preelectorals tenen un paper polític de primer ordre en l’orientació de la decisió, perquè permeten ubicar el propi vot en un escenari global. Hom decideix el vot no pas per una adhesió unilateral, sinó per l’efecte que tindrà en un context multilateral: relativitzar una majoria absoluta; moderar una política d’austeritat; garantir amb fiscalització d’uns que els guanyadors no es desviïn dels objectius promesos… De fet, aquests exercicis de càlcul doble i triple són facilitats per les mateixes campanyes electorals i els electors els acaben de completar amb la informació –bona o dolenta– de la que disposen.

La meva pregunta inicial està plenament justificada, doncs, pel fet que aquesta vegada el ciutadà ha anat a votar amb un mapa equivocat. Si els electors haguessin tingut més pistes sobre la dràstica disminució de diputats de CiU, o sobre l’increment de C’s i ERC, o la desaparició de SI, haurien pres les mateixes decisions?

Tinc la convicció que el dilluns 26, a la vista del mapa del 25, molts votants haurien votat altrament per reconstruir altres equilibris. I crec que una bona part de la decepció entre l’independentisme es deu precisament al fet que, tot i que no hauria d’estar descontent per les proporcions establertes entre sobiranisme i unionisme, en canvi no ha aconseguit el mapa desitjat.

I què és el que el sobiranisme no esperava? Doncs, segons la meva intuïció, amb allò que no comptava era amb el debilitament del lideratge del president Artur Mas. Els votants, a causa de la desorientació provocada per les falses expectatives, no han pogut equilibrar el desig de frenar una majoria absoluta de CiU, de la qual desconfiaven –una llarga història d’ambigüitats, les declaracions confusionàries de Duran respecte de la independència o la seva duresa contra ERC, les falses acusacions de El Mundo…–, amb la consolidació del lideratge d’Artur Mas, que es donava per descomptat.

Per avaluar bé aquestes circumstàncies, caldria aplicar sistemes electorals alternatius a l’uninominal, com ara l’anomenat “vot d’aprovació” –on es pot votar totes les opcions preferides–, proposat fa més de cent anys pel suec Lars Edvard Phragmén, i que no tinc cap mena de dubte que hauria donat lloc a un resultat molt diferent i més fidel a les preferències de l’elector.

Vistos els resultats, ara és l’hora de preguntar-se, també, com queda el lideratge d’Artur Mas, tant pel que fa a la governabilitat del país com pel que fa a la conducció de Catalunya cap a un Estat propi. Doncs bé: la meva opinió és que el lideratge de Mas no tan sols no es debilitarà, sinó que, de les actuals circumstàncies, certament menys còmodes, en sortirà reforçat. Ho dic, sobretot, perquè ara ja no serà només el líder d’un partit, sinó que haurà d’assumir un lideratge més transversal, estretament connectat amb el Parlament.

En aquest sentit, la idea de tenir un conseller en cap dedicat al govern del dia a dia, i que el president tingui un paper determinant en el guiatge de la voluntat majoritària dels votants que hem demanat un referèndum, encara tindria més raó de ser.

Pel que fa al propi president, tampoc no tinc cap mena de dubte de la seva capacitat per enfrontar les noves dificultats i de transformar-les en grans oportunitats pel país. S’ha destacat repetidament que els set anys a l’oposició, malgrat les dues victòries electorals, l’havien transformat fins a acabar d’arrodonir un caràcter prou fort però poc fet a l’erosió pública. La situació actual, en cap cas, és pitjor que l’experiència acumulada en aquell temps d’espera. Però hi ha un altre element conformador de l’actual visió i caràcter polític d’Artur Mas que considero determinant i que no sé que s’hagi destacat prou. Em refereixo a la dura experiència personal d’aquella llarga nit del 21 de gener del 2006 en què va haver de treure de l’atzucac parlamentari un Estatut encallat a Madrid pactant amb Zapatero –i amb un Maragall absent– una solució de compromís. El cost del pacte per a Mas a Catalunya va ser enorme, però l’incompliment posterior dels compromisos adquirits per part de Govern central i Estat va ser humiliant. És una mera intuïció, però crec que no s’explicaria l’actual relació radicalment desconfiada d’Artur Mas amb els governants espanyols sense la marca punyent d’una enredada a la qual, n’estic segur, el president mai no donarà ni tan sols una segona oportunitat.

I torno a la pregunta inicial: què votarien ara els catalans, a la vista dels resultats de diumenge? La resposta ja no canvia res, però pot ajudar el president Artur Mas a prendre les millors decisions.