L’any més estressat de la nostra vida
No és el meu ofici fer pronòstics però, per bé o per mal, m’atreveixo a dir sense gaire risc d’equivocar-me que som davant del que serà un dels anys més estressats de la nostra vida. D’una banda, estrès econòmic i social, no tan sols per la crisi que –esperem-ho– tocarà fons i deixarà ferides socials profundes, sinó per les polítiques econòmiques europees, que centrifuguen els seus problemes cap a les perifèries més febles, i de la política econòmica espanyola –sí, diguem-ne “política”–, que centrifuga la seva incompetència cap als territoris més productius, com Catalunya, escanyant-nos fins a l’asfíxia. Com ha anat repetint el nostre govern, aquí les retallades ja han tocat os, mentre que a bona part de la resta d’Espanya tot just li han vist les orelles.
D’altra banda, el país viurà en una permanent situació d’estrès polític, amb sacsejades sovintejades. L’àmplia voluntat política que ha donat lloc a una majoria parlamentària favorable al dret de Catalunya a decidir el seu futur, i que ha permès la constitució d’un govern que s’ha compromès a què es pugui exercir, serà sotmesa a una pressió mai no vista en els darrers trenta anys. L’Estat utilitzarà totes les forces, legítimes i il·legítimes, per evitar que aquesta voluntat pugui ser expressada, molt particularment intentant dividir la societat catalana. No estic segur que tots plegats siguem encara prou conscients del grau de virulència i les males arts que s’utilitzaran, i només puc dir que tinc grans esperances en la maduresa dels catalans a saber-hi plantar cara sense deixar-se caure en les provocacions.
Tanmateix, i no sense molt de patiment i alguns trencaments personals i socials, crec que aquest 2013 la societat catalana demostrarà fins a quin punt està ben trenada per fer front a aquesta situació tan adversa. De la mateixa manera que el fracàs de l’Estatut del 2006 no va portar cap frustració col·lectiva, sinó una reacció popular a la recerca de nous i millors horitzons, ara, l’expectativa veritablement històrica de poder assolir un marc definitiu de llibertat nacional i profunditat democràtica crec que mantindrà el país en la tensió i l’alerta necessàries per superar el tràngol. No, l’Estat no ens dividirà socialment ni ens desmoralitzarà políticament.
En resum, si per a tots els que hem nascut després de la segona meitat del segle XX el 2013 pot ser l’any més difícil que haguem viscut com a país, també crec que ens ajudarà a superar-lo el fet de saber que és el preludi, també, del que serà l’any més carregat
d’esperança dels darrers tres-cents anys: el 2014.
