Més considerats del que cal
El període festiu que acabem de deixar enrere m’ha brindat unes hores de calma per llegir un llibre publicat per La Campana el setembre passat. Es tracta de Wonder, de J.R. Palacios, una dissenyadora gràfica novaiorquesa que amb aquesta primera novel·la publicada en anglès el 2012 ha aconseguit un enorme ressò editorial. El llibre és tan esplèndid que no m’atreveixo a explicar-ne la trama sense por d’espatllar la subtilitat del relat, ni goso lloar en tota la seva plenitud la qualitat literària d’una escriptura tan sòbria com sensible. Mai no havia llegit res de semblant sobre allò que amb la hipocresia pròpia dels termes políticament correctes en diem “diversitat”. En aquest cas, una diversitat portada a la màxima tensió dramàtica: l’acceptació escolar d’una criatura de deu anys de cara deforme, cosa que el converteix en un veritable “esguerro”, com li diuen amb cruesa alguns dels seus companys. I tot això sense cap concessió a la carrincloneria ni a la sensibleria i, en canvi, com deia la crítica de The Wall Street Journal, amb una “insòlita generositat” posada al servei d’una “transformació silenciosa”.
Tanmateix, i sense entrar pròpiament en la història que narra Palacios –però sí en el fons–, m’interessa destacar una idea que desenvolupa el director de l’escola que ha acollit August, aquest nen que es presenta amb aquestes paraules: “No penso descriure la meva cara. Segur que és molt pitjor que tot el que us esteu imaginant”. Doncs bé, en el seu discurs de graduació davant de pares i alumnes, el director cita una frase de la novel·la
The Little White Bird escrita el 1901 per l’escocès James Matthew Barrie, autor també del famós Peter Pan, estrenada al teatre el 1904. La frase diu: “¿Hauríem d’instaurar una nova norma de vida que digués que hem d’intentar ser una mica més considerats del que cal?”. El director s’atura en aquest punt, i troba que l’expressió “més considerats del que cal” és una frase meravellosa. Efectivament, no n’hi hauria prou de ser considerats sinó que cal ser-ne més del que és estrictament necessari. I això, per quina raó? Doncs, segons el personatge de la novel·la, per deixar clar que no es tracta només de mostrar que en podem ser, de considerats, sinó que tenim la llibertat de voler-ho ser.
El terme considerar deriva de sideral, del llatí sidus, sideris, que significa ‘constel·lació’, ‘estel’. I d’aquí que considerar vulgui dir “examinar atentament”, “contemplar”, potser amb alguna intervenció inicial de la idea de “contemplació divina”, segons Joan Coromines. En el context que ara comentem, ser considerat es refereix al fet de tenir en compte els altres abans d’obrar. Es tracta, en definitiva, d’un terme molt proper a aquell altre de respecte, que, amb una etimologia completament diferent, també acaba significant “mirar amb atenció” i que en més d’una ocasió he contraposat a la idea de tolerància, que com a virtut educativa sempre m’ha semblat confusa –no tot mereix ser tolerat!– i que, sobretot, he jutjat del tot insuficient.
Sense poder-ho afirmar amb la rotunditat amb què ho faria un filòsof expert, tinc la impressió que aquesta consideració de què parla Barrie, entesa com a virtut, és molt propera a la clàssica prudèn
cia. És a dir, a aquella virtut que entrena en la reflexió abans d’actuar per, precisament, prendre en consideració els resultats de la nostra conducta i, molt particularment, per preveure’n les conseqüències no volgudes. També intueixo que la consideració és una virtut ben propera a aquella “admiració” a què es refereix Michel Lacroix a El culte a l’emoció (2005) i que ens hauria de guardar de la “contaminació del gust”. Admirar –etimològicament, “meravellar-se d’alguna cosa”–, escriu Lacroix seguint Descartes, “és subordinar-se respectuosament a allò que és superior”, i cita Kant per recordar que aquest filòsof sentia admiració per les realitats més elevades als seus ulls: “El cel estrellat damunt meu i la llei moral a dintre meu”. I vet aquí que, amb aquesta mirada a les estrelles, tornem a l’etimologia de la consideració.
Ara bé, sigui com sigui, el que trobo digne d’atenció i realment subtil és aquest “una mica més del que cal”. És a dir, allò que va més enllà de l’automatisme al qual ens hauria d’haver acostumat la virtut. Podríem dir que la virtut és el primer estadi d’una bona educació cívica, és la rutina que fa possible la convivència, és el bon costum. Però és cert que fa la impressió que, entesa així, la virtut queda coixa en la mesura que li manca la consciència, la voluntat explícita, que no té altre mèrit que la seva utilitat social ni més emoció que la d’una convivència sense fer nosa. Es tracta, doncs, d’ideologitzar la virtut, com fa el discurs sobre els valors convertint-los en doctrina? Com anar més enllà del costum rutinari sense caure en el sermó afectat? Doncs amb aquest “una mica més del que cal”. Observeu que Barrie parla de la instauració d’una nova “norma de vida” posantho entre interrogants, per accentuar-ne la paradoxa. I és que aquest “una mica més del que cal” només té sentit si, precisament, no és normatiu, si és aquella actitud que afegeix un plus de correcció gratuïta. Un plus que quan hi és, segons el meu parer, és l’expressió del cim de l’èxit educatiu.
Pot llegir l’article al web de La Vanguardia clicant aquí.
