L’iceberg i el desglaç

Segons la meva “teoria de l’iceberg”, el poder polític només és la part visible, i per tant la més vulnerable, del poder en general. El poder polític seria com la part dels icebergs que queda a la superfície y que no representa més que una petita proporció –una novena part– del conjunt la muntanya de gel que, metafòricament, constituiria el conjunt les relacions de poder en una determinada societat. El poder polític, doncs, només té una funció d’arbitratge. En canvi, el conjunt dels poders fàctics, en aquesta imatge marítima, queden representats per la part submergida. Uns poders fàctics que, lògicament, resten opacs a la mirada pública. El poder polític es converteix, doncs, en un intermediari entre, d’una banda la voluntat popular que s’expressa a les urnes i, de l’altra, els poders fàctics –econòmics, financers, mediàtics, administratius, culturals…– que poden actuar al marge de les lògiques de la representació democràtica.

En una situació teòrica estable, en aquest model, tot estaria sota control i en equilibri. Ara bé, el cert és que els poders fàctics pressionen el poder polític, i en alguns casos, miren de corrompre’l a favor dels seus interessos. Alhora, el poder polític intenta –amb poc o molt èxit– arbitrar aquests interessos per tal que es desenvolupin d’una manera el més domesticada possible en funció dels drets i de les aspiracions populars. Uns drets, aquests darrers, establerts per l’acció legislativa dels parlaments encarregats d’interpretar l’interès general determinat pels resultats electorals. En qualsevol cas, les tensions que es produeixen entre poders fàctics, poder polític i voluntat popular democràtica, sempre produeixen desequilibris que s’expressen de manera conflictiva.

Abusant de la metàfora, podríem dir que ara vivim un temps de desglaç. Ja no és tan sols la dialèctica entre l’interès general i l’interès particular allò que produeix tensions a l’iceberg que els governs miren d’arbitrar, sinó que un increment en la temperatura del mar està produint notables esquerdes en el glaç. La voluntat popular, d’una banda, està desbordant la lògica tradicional dels partits i el debat parlamentari, de manera que els últims anys ha pres la iniciativa i està forçant canvis que pocs, o ningú, no havia imaginat. I, més enllà de les consultes electorals, ho fa a través de formes de pressió al carrer. El nou no és que faci força, sinó l’abast que està prenent. A Catalunya, per exemple, una dinàmica popular de resposta a la humiliació que l’Estat espanyol ha infringit al país en general, i molt particularment a la classe política que va intentar la reforma de l’Estatut, ha acabat imposant una agenda política que ja donen per descomptat dues terceres parts dels catalans: el dret a decidir.

 

Tanmateix, aquest desbordament per desglaç sembla que també es produeix a l’altra banda, la dels poders fàctics. Aquests poders, tradicionalment, ja han tingut els seus mecanismes formals i informals de pressió i, com deia abans, en algunes ocasions, han arribat a corrompre el poder polític. Aquests dies en tenim grans evidències. Però el cert és que sembla que no estan disposats a resignar-se a utilitzar només aquelles lògiques de pressió tradicionals i que estan temptats de traspassar tota mena de línies vermelles. En el cas del nostre país, per exemple, determinats poders fàctics no paeixen que el president Artur Mas hagi tingut la gosadia de fer més cas del carrer que dels cenacles dels poders fàctics, o que fins i tot hagi actuat sense demanar-los permís. En aquest sentit, em sembla molt simptomàtic l’article que escrivia en aquest diari Alain Minc, Error fatal, un empresari estretament relacionat, entre d’altres, amb interessos que depenen de concessions públiques. Minc, afegint-se a totes les amenaces habituals que ens fa l’Estat espanyol –Europa no ens estimarà, Catalunya fora d’Espanya no té salvació, etcétera–, esmenta un cinquè i últim “error fatal” que ningú encara no havia formulat de manera tan contundent. Segons Minc, aquest error seria: “La creença en la irresistible voluntat popular, la idea que, davant d’un referèndum, cap regla institucional no es resisteix”. Trobo francament clarificadora l’opinió d’algú que representa tan bé els poders fàctics precisament perquè, habitualment, opinen i actuen en la opacitat. És d’agrair que ens doni el seu parer que “un referèndum guanyat per uns punts per sobre de la majoria no pot esborrar els límits que estableix la Constitució espanyola”.

Ara bé: el cert és que el món ha progressat no tan sols pel respecte escrupolós de les regles de dret, sinó sobretot transformant-les a la força. L’abolició de l’esclavitud, el dret de vot de les dones, la superació de la discriminació racial, la mateixa democràcia a Espanya no fa pas tants anys, no es van poder fer dins de les regles de dret, sinó canviant les mateixes regles després d’anys d’una lluita desigual. De fet, totes les celebracions nacionals d’independència, inclosa la francesa, per definició, ho són d’alguna transgressió de l’ordre anterior. Diu el senyor Minc que la independència de Catalunya seria una decisió “de caràcter irreversible, les conseqüències de la qual són incalculables”.

Hi estic d’acord. Només que jo crec que seran conseqüències incalculablement… positives. I espero, també, que irreversibles.

 
Pot llegir l’article al web de La Vanguardia clicant aquí.