L’‘a priori’ de la democràcia

Diu el gran jurista Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón –un dels pares de la Constitució espanyola– que “la nació és l’a priori de la democràcia”. Es cert: històricament, els pobles han esdevingut ens polítics no pas per procediments legals i democràtics, sinó a través de ruptures i annexions territorials, en processos generalment cruents. Què són França, Itàlia, els Estats Units, Espanya… sinó resultat de victòries militars, aliances monàrquiques, revolucions armades, guerres civils, genocidis culturals i lingüístics, processos violents de descolonització o defensa ferotge d’interessos econòmics territorials? Només un cop establertes, les nacions s’han dotat d’un marc jurídic per definir un sistema de drets i deures, en el millor dels casos, de caràcter democràtic. Així doncs, només quan ja hi ha nació, per artificiosa, atzarosa o forçada que hagi estat la seva realització històrica, es pot organitzar –després– democràticament. Per entendre’ns: sense un cens electoral establert prèviament, com es podria anar a votar per primera vegada?

És per això que quan s’argumenta que els catalans no podem exercir el “dret a decidir” fora de la Constitució el que es fa, simplement, és sabotejar qualsevol possibilitat d’exercir-lo. La Constitució determina, pel que fa al seu a

priori nacional, la fi de la història d’Espanya. Vol tancar-ne tota discussió. Efectivament: la Constitució diu ben clarament que l’única nació que reconeix és l’espanyola i que, a més, aquesta té una naturalesa indissoluble tal que l’exèrcit, en última instància, té l’obligació de salvaguardarla militarment. La Constitució no ens reconeix com a subjectes polítics sobirans, com no ho sol fer cap carta magna que hagi nascut per establir els límits de la seva nació. Per tant, el Govern espanyol té raó de portar la declaració sobiranista del Parlament de Catalunya al Tribunal Constitucional. I tenen raó els dirigents del PSOE quan sostenen el mateix criteri en dir que l’únic que té dret a decidir és el conjunt del poble espanyol, que és el dipositari de la sobirania nacional. Sí, la Constitució, a Espanya, va certificar el seu a priori nacional predemocràtic.

Per tant, i siguem clars d’una vegada per totes, que els catalans puguem decidir el nostre futur de manera sobirana, sigui quina sigui la decisió que prenguem, implica una ruptura del marc legal espanyol vigent i ens situa fora de la Constitució. No dic que no es pogués deixar que els catalans expresséssim en una consulta no vinculant quin futur ens faria més gràcia. Però, i llavors, si el resultat fos voler sortir de la Constitució, què?

En realitat, en afirmar-nos com a nació, ni que fos a través d’un gest tan democràtic en la forma com és un referèndum o unes eleccions plebiscitàries, el que faríem seria establir per la força de les urnes un nou a priori nacional tan predemocràtic, si es vol, com del que marxem. I aquesta voluntat de la majoria, si hi fos, s’hauria de considerar prèvia, o alternativa, a la realitat que en el seu dia va determinar la Constitució espanyola. És a dir: ni que exercim el dret a decidir amb un gest democràtic i no de força militar –afortunadament, no ho podem ni volem fer de cap altra manera–, la decisió de portar-lo a terme és un acte d’insubmissió. És per aquesta raó que només té sentit prendre la decisió d’emprendre un camí d’aquesta naturalesa si s’entén que el resultat és vinculant, és a dir, que té força constituent. Si no fos així, si només ens interessés conèixer què pensem els catalans, amb una enquesta d’opinió en tindríem prou. Encara més: si fem el gest d’afirmar el nostre a priori nacional, fins i tot en el cas que, autodeterminant-nos, decidíssim formar part de l’Estat espanyol, res no tornaria a ser igual, perquè la pertinença llavors ja no estaria fixada per la Constitució espanyola, sinó per la voluntat sobirana dels catalans. I ves a saber si, en aquesta condició d’igualtat entre nacions, de realitat –ara sí– plurinacional i amb un nou vincle establert de tu a tu, Espanya encara ens voldria dins l’Estat o si, sense formar part del seu projecte nacional, ens preferiria fora.

Podria ser que el desafiament secessionista que des de Catalunya es planteja a l’Estat es perdés en no obtenir la majoria necessària. Però, si s’arriba a fer la consulta, el que ja s’hauria guanyat és el desafiament sobiranista, i difícilment les coses tornarien a ser com abans. Tal com ho veig, doncs, es tracta d’una situació radicalment diferent de l’escocesa, no tan sols per la manera com es planteja el conflicte entre el Govern britànic i l’escocès, sinó perquè allà una derrota de l’independentisme no canviaria el punt de partida. Escòcia ja és una nació, i simplement caldria mantenir els pactes històrics. A Espanya, no. Des del meu punt de vista, aquí, la sola celebració d’una consulta vinculant, abans de saber-ne el resultat, ja canvia allò que eufemísticament se’n sol dir “el pacte constitucional”.

Cal agrair, doncs, la decisió del Govern espanyol de portar al Tribunal Constitucional la declaració del nostre Parlament. Menysprear-la, com havien fet d’entrada, era un insult a la seva intel·ligència i a la nostra dignitat. Finalment, li han donat la rellevància que té. Sí: es tracta de l’expressió de la voluntat d’establir un nou a priori nacional i, per tant, inevitablement, només pel fet de fer la pregunta, ja es posa en qüestió el vincle amb la Constitució espanyola. Un vincle que, si ara es qüestiona, és perquè s’ha demostrat una i altra vegada que s’havia convertit en un dogal, i la Constitució en una presó.

 

Il·lustració de MESEGUER
Pot llegir l’article al web de La Vanguardia clicant aquí.