Propagandistes de la indignació

No cal que digui que el triomf a Itàlia de Beppe Grillo, i la posada en acció a gran escala de la seva revolució popular, del seu projecte “innovador”, hauria estat un gran exemple al nostre país sobre les veritables possibilitats de transformació del vell sistema polític i econòmic. Hauria anat molt bé disposar d’un cas d’èxit per convèncer-nos d’anar pel mateix camí. Perquè si bé és obvi que el model polític actual està corcat i que necessita una profunda transformació, sempre és arriscat refiar-se de promeses fonamentades en idealitats polítiques vagues a l’hora de llançar-se a alternatives de dubtosa eficàcia. I ho dic, també, perquè en tota aquesta retòrica de la innovació política l’únic que en realitat em sembla veritablement nou és l’aparició d’internet i de les xarxes socials. Però, ai las!, resulta que internet ha nascut de la recerca militar, i les xarxes socials es desenvolupen sobre el gran negoci capitalista de la tecnologia informàtica –amb explotació laboral inclosa–, que en pocs anys ha situat els seus empresaris al capdavant dels més rics del món. I tota la resta de retòrica innovadora és poca cosa més que el reciclatge de vells principis d’anteriors revolucions fallides. Vaja: tota una revolució antisistema gràcies als smartphones capitalistes!

Ara bé, posats a innovar, m’estranya que la propaganda de la indignació posi tot l’èmfasi en la crítica del sistema polític i l’econòmic. Al capdavall, al costat de les institucions polítiques i financeres, en tenim d’altres tant o més obsoletes que aquestes. Per exemple, les grans institucions acadèmiques, les culturals o les mediàtiques. Així, resulta curiós veure que, si més no de moment, a l’hora d’escollir rectors d’universitat, periodistes per a la direcció de televisions públiques, o de fer càstings cinematogràfics, no es triïn els candidats a partir de les mateixes dinàmiques organitzatives que les proposades per Beppe Grillo. Com també estaria bé comprovar quins serien els resultats si els presentadors dels programes d’humor polític, els directors dels centres de recerca o els gestors de les grans infraestructures culturals, ara tan crítics amb el sistema que durant anys els ha peixat, s’escollissin a través d’assemblees populars. I el que ja seria definitiu seria veure com l’assemblea decidiria els sous per a cada càrrec. Hi ha grans propagandistes de la indignació que estaria bé que se’ls donés la medecina que recepten.

M’he posat irònic perquè tinc la convicció que sovint, darrere de tanta indignació il·lustrada, s’hi amaguen unes enormes dosis d’ingenuïtat que si bé en alguns casos és innocent, en molts d’altres és fingida. En conec casos tant dels uns com dels altres. I quan la ingenuïtat és innocent, malgrat que hi discrepi, em mereixen respecte i atenció. Però, al contrari, considero que la ingenuïtat fingida d’alguns propagandistes de la indignació és també una forma de corrupció intel·lectual. Insisteixo que comprenc –tot i que no la comparteixo– la indignació moral dels qui opten per l’emoció antipolítica. El grau d’indecència de les corrupteles d’uns quants, i la condescendència d’altres en tolerar-la, és veritablement repugnant. Però és d’una gran irresponsabilitat dirigir la indignació cap a alternatives populistes que sembla que vulguin ignorar que, malgrat tot, l’actual sistema polític, el de producció de coneixement i de riquesa, o el clàssic de difusió d’informació són models d’organització pensats, precisament, per posar remei a l’abús, la ignorància, la pobresa o la manipulació. Molt perfectibles, sí, però ara com ara sense cap millor alternativa provada.

Aquest diumenge, la consultora europea i experta en participació democràtica Susana del Río afirmava en aquest mateix diari que “el populisme antipolític no afavoreix la qualitat democràtica” perquè “la democràcia participativa no pot existir sense la representativa”. Hi estic completament d’acord. I crec que cal recordar quin ha estat el sistema econòmic que ha produït més benestar a més població en menys temps, quin és el sistema educatiu que ha fet progressar i ha estès més el coneixement científic i humanístic o quins són els models de comunicació que encara garanteixen la màxima qualitat informativa. De la mateixa manera que crec que és necessari advertir dels perills del triomf de qualsevol tipus de populisme en qualsevol àmbit social.