Ni humiliats, ni humiliacions

He sostingut en aquestes pàgines la meva tesi que allò que explica la recent i massiva adhesió de bona part dels catalans a la independència és la reacció al sentiment d’humiliació. És a dir, no és tant l’abús fiscal, o les vexacions en contra de la llengua catalana o la desconsideració envers la cultura pròpia, que ja venien de molt antic, com la humiliació que va acompanyar el fracàs de la reforma estatutària del 2006. Si no, no s’explica que la reacció –perfectament detectable a totes les enquestes que tenim des d’aquella data– es produís, entre molts d’altres, paral·lelament a fets com les lamentables declaracions d’Alfonso Guerra a Barakaldo, la campanya anticatalana del PP de recollida de signatures per tot Espanya o l’actitud arrogant i posterior sentència del Tribunal Constitucional.

Tanmateix, l’objectiu d’aquest article no és desenvolupar aquesta tesi, sinó treure conseqüències de la frase de Nansen. I és que crec que des del sobiranisme català hauríem d’apressar-nos a aplicar allò que el premi Nobel noruec recomanava. La meva proposta es que urgeix que des de Catalunya demostrem –tal com ja sostenia a El camí de la independència, publicat l’abril del 2010– que la nostra independència no es fa contra Espanya, sinó precisament per resoldre positivament la mala relació nascuda de les dificultats de reconeixement nacional entre les dues parts. És a dir, es tracta de fer palès que més que no pas separar o dinamitar ponts, el que es pretén és construir-ne de nous, i ara molt més sòlids que no els que fins ara hem tingut i que s’havien elevat sobre els pilars de la desconsideració, la dominació i, els darrers anys, la humiliació.

En aquest sentit, crec que dins del programa independentista s’ha de desenvolupar una proposta el més consistent possible en relació a aquests objectius de bon veïnatge amb la nació espanyola. Una nació amb la qual ens vinculen profundes relacions que, havent-ne eliminat els malentesos que provoca la desigualtat de dignitats, haurien no tan sols de mantenir-se sinó d’estrènyer-se. Així, i en un pla intuïtiu, es podria proposar la creació d’un nou organisme, el Consell dels Pobles Ibèrics, a imatge i semblança del Nordic Council (www.norden.org), que podria reunir tots els estats de la península Ibèrica –Espanya, Portugal, Catalunya, Andorra, potser més endavant el País Basc…– per desenvolupar polítiques comunes en terrenys com la cultura, el medi ambient, la recerca, l’economia o el benestar. El Consell Nòrdic, creat el 1952 –i al qual pertanyen, és clar, Suècia i Noruega– fins i tot va donar lloc, el 1971, a un Consell de Ministres Nòrdic que té per objectiu coordinar polítiques comunes de cooperació.

En particular, em sembla clar que a més de la cooperació en interessos comuns –per exemple, la gestió dels recursos hídrics–, caldria treballar especialment en el terreny econòmic, perquè per res del món ens convindria un entorn agressiu ni tampoc empobrit. I el mateix cal dir de l’enfortiment dels llaços culturals, en la mesura que hi ha un espai d’intercanvi comú pel fet que som –i ho seguirem sent– bons consumidors per a les indústries culturals que utilitzen l’espanyol com a llengua principal, tant si estan físicament localitzades a Espanya com a Catalunya.

És hora, doncs, de desmentir que la independència sigui un projecte contra Espanya, i seria absurd negar que el desvetllament sobiranista neix de la desconsideració que Espanya ha tingut vers les nostres aspiracions nacionals. Però no és sobre el ressentiment que es construirà res de positiu. Alhora, no hem de permetre que s’associï la idea d’Estat propi a la d’aïllament. És l’existència d’un món globalitzat allò que fa més raonable que mai l’èxit dels estats mitjans, ben intercomunicats i capaços d’adaptar-se als canvis accelerats en què vivim. La idea d’aïllament només pot niar en el cervell dels que volen aïllar els altres, no pas en el dels que aspiren a aconseguir els atributs que permeten moure’s pel món amb llibertat.

Acabo amb Fridtjof Nansen. La independència de Catalunya neix de l’actual reacció en contra d’una humiliació històrica, que abandona les actituds victimistes que fins ara ens havien paralitzat. Però el seu èxit necessita evitar qualsevol temptació de pagar l’adversari amb la mateixa moneda, i cal evitar qualsevol gest que pugui humiliar Espanya. Amb concessions i generositat.