Incentius que surten per la culata
La setmana passada, segons una crònica de Michael Winerip a The New York Times, 35 mestres, directors i administradors escolars de la ciutat d’Atlanta, als Estats Units, van ser duts davant dels tribunals per “conspirar per cometre frau, amagarlo, o represaliar els qui el denunciaven, tot amb l’objectiu d’inflar els resultats del Criterion-Referenced Competency Test –les proves de nivell escolar– per tal d’obtenir les recompenses econòmiques associades a les puntuacions altes”. Es tracta d’una investigació de dos anys i mig feta per Richard Hyde, investigador de l’estat. Hyde ha disposat de la col·laboració de Jackie Parks, una de les mestres que durant la setmana de les proves anuals, d’amagat, van estar obligades a corregir les respostes errònies dels tests. La principal acusada és la superintendent del districte escolar, Beverly L. Hall, ara jubilada, que amb la “millora” dels resultats aconseguits durant el seu mandat havia obtingut, entre d’altres, el premi de Superintendent de l’any 2009 que dóna l’Associació Americana d’Administradors d’Escola. Uns reconeixements públics que van anar acompanyats també d’un increment dels seus ingressos, durant els dotze anys en el càrrec, de més de 500.000 dòlars en gratificacions pels “bons resultats”. L’informe de l’investigador implica 178 mestres i directors d’escola, 82 dels quals han confessat haver participat en el frau.
Porto la qüestió a aquesta pàgina perquè crec que és una bona referència per continuar reflexionant sobre el tema de la corrupció que tant ens preocupa. Té l’avantatge que parla de fets llunyans i, sobretot, no contaminats pel context de crisi que aquí ens ho fa veure tot blanc o negre i elimina els grisos. I, a més, té la particularitat que afecta un sector professional del qual, a diferència dels banquers, empresaris o polítics, no se’n sospiten conductes amorals sinó tot el contrari. Dels mestres se’n pressuposa bona fe i capacitat per transmetre els millors valors. Doncs bé, i en primer lloc, tal com apunten els autors d’Economia freaky, el problema de la corrupció cal situar-lo no pas a preguntar-se si tota la humanitat hi té tirada de manera innata i universal, sinó a analitzar racionalment els efectes de les polítiques d’incentius. Efectivament, sembla que tot plegat es va agreujar a partir de les proves d’excel·lència obligatòries que el Govern federal va introduir amb la llei “No deixem enrere cap infant”, signada pel president Bush el 2002. De tests de nivell ja se’n feien abans, com mostra el cas de Chicago. Però si fins llavors els incentius per copiar els tenien els estudiants per treure bones notes, amb la generalització de les primes econòmiques i les sancions pels bons o mals resultats a escoles i professors, aquests també van començar a tenir incentius per fer trampes. És a dir, que aquest tipus de corrupció és la conseqüència no esperada d’un incentiu econòmic mal aplicat, que acaba fent còmplices de més bona o mala fe, com explica la crònica de Michael Winerip.
En segon lloc, l’exemple nord-americà ens hauria de fer revisar l’actitud devota que tenim cap als sistemes de mesura de l’excel·lència escolar. No em consta que ningú s’hagi dedicat a investigar si hi ha frau en les xifres de PISA. Un engany que no cal que sigui el de la falsificació directa dels tests, sinó que pot recórrer a molts altres mecanismes que Levitt i Dubner també esmenten: concentrar la formació escolar en allò que demanen les proves; allargar el temps de la prova; fer una tria selectiva i no aleatòria de la mostra d’escoles… Tot això per no dir que, probablement, la comparativa dels resultats de PISA no diu tant de la qualitat d’un sistema educatiu d’un país com de les característiques i dels canvis de la societat que acull les escoles i alumnes avaluats.
I en tercer lloc, crec que ens entendríem millor i seríem més eficaços a l’hora de resoldre problemes, en tots els camps, si en lloc de parlar tant de valors, parléssim més d’incentius. N’hi ha d’econòmics, sí, però també de morals, bé siguin individuals –els que ens fan sentir bé amb nosaltres mateixos, dormir tranquils, alleujar les ansietats…–, bé siguin socials, i que ens atorguen tota mena de reconeixements o ens estalvien la censura pública. En aquest sentit, els problemes arriben quan els incentius –els econòmics, però també els morals–, per ben intencionats que siguin, provoquen conseqüències contràries a les esperades.
En definitiva, crec que una anàlisi desapassionada de la corrupció ens hauria de portar a parlar menys de xoriços i més dels sistemes de regulació dels incentius econòmics i morals. En el primer cas, acabem explicant pel·lícules de lladres –els corruptes– i serenos –nosaltres, és clar–. En el segon, quedem obligats a revisar les formes d’organització social que ens poden convertir, gairebé sense adornar-nosen, en còmplices de corrupteles grans o petites.
