Durant els anys de més estabilitat política, quan les majories parlamentàries a Catalunya eren perfectament previsibles, quan a l’horitzó només s’hi veia més de la mateixa cosa, la crítica política era qualificada de “pessimista”. Sempre em vaig defensar d’aquesta qualificació explicant que quan escrivia procurava deixar de banda el meu estat d’ànim personal. Si les meves anàlisis no anunciaven res de bo, no volia que fos a causa de cap mena de mal humor personal. Desgraciadament, i massa sovint, en els punts de vista públics s’hi detecten no tan sols estats d’ànim personals, sinó també ressentiments, revenges o complaences agraïdes. No estic suggerint pas que me’n surti del tot: només dic que intento evitar-ho.