Nous actors per a un nou escenari

El cert és que si tot funcionés de manera lògica, si les decisions individuals en el camp econòmic fossin veritablement racionals, els primers que a hores d’ara ja haurien fet els seus plans de contingència en previsió de la constitució d’aquest nou Estat d’Europa serien els empresaris. En realitat, estic segur que fins i tot algunes de les empreses catalanes que més obertament es resisteixen a aquest canvi –com ara les financeres– ja ho tenen tot calculat i previst. Ho descobrirem l’endemà de tot plegat, i només se’n sorprendran els que no hagin sabut distingir entre allò que sostenien per guardar-se les espatlles en cas que fracassés el procés, i allò que secretament preparaven guiats per la bona informació que segur que tenen. Un tipus d’exercici, la previsió de contingències, que sense tantes manies ja fa temps que deuen haver fet les multinacionals, que, en lloc d’anar-se retirant discretament del país, el que fan és invertir en la Catalunya del futur.

Els que també deuen estar fent càlculs sobre els canvis que comportarà l’arribada d’una Catalunya sobirana a Europa són, precisament, la resta d’estats europeus. Que no facin declaracions en públic forma part de les regles de joc bàsiques de la política internacional i de la diplomàcia més elemental. El principi de la no intervenció en els afers interns és sagrat. Però una altra cosa és que no facin càlculs sobre quins són els seus veritables interessos. Els que volen fer por, o els propensos al desànim, només destaquen el fet que un precedent com el català pot incomodar la resta d’estats de la Unió. Però aquesta és només una de les moltes variables a tenir en compte, i en realitat diu més de la feblesa democràtica de qui la sosté que de la seva veritable importància. La secessió de Catalunya, pot espantar França o Alemanya? Ni de broma! En canvi, se m’acudeixen mil raons per les quals els nostres amics europeus poden desitjar la secessió de Catalunya. Podem començar per Portugal, per qui una veïna menys arrogant i poderosa podria ser de molt interès. També és possible preveure que estarien interessats en una Catalunya independent els països mitjans com el nostre, que tindrien un aliat més per fer valer un model comú de prosperitat. I no diguem països com Polònia, que ja deuen estar fent números sobre el lloc que ocuparan i els avantatges que n’obtindran.

En canvi, tinc la impressió –com deia al principi– que els partits catalans no acaben de veure la magnitud de la transformació que per a ells mateixos comportarà la futura emancipació del país. Té sentit que s’hi resisteixin els que més arrisquen. Què en quedarà, per exemple, de la federació entre CDC i UDC? Tant la pulsió nacional que uneix els dos partits com la que n’explica les tensions deixaran d’existir. I ERC? Com es ressituaran els republicans en el mapa ideològic quan l’objectiu independentista hagi desaparegut? Una mica més complicat ho tindrà el PSC per reinventar-se. Si arriba al final del procés amb una posició contrària a la independència, i perd, al socialisme català li caldrà una nova marca. En canvi, tinc la impressió que a qui els podria ser menys complicat continuar és a ICV o a la CUP, sobretot perquè l’eix ideològic els defineix en una gran proporció i perquè els nous desafiaments democràtics els afavoriran. És el cas contrari de C’s, que perdran la seva raó de ser quan el “millor junts” deixi de tenir sentit i es trobin que han arribat al final del trajecte sense que ningú sàpiga encara si són a la dreta o a l’esquerra. I sí, el PP –també amb una nova marca– podria quedar com un partit lerrouxista català a la recerca d’un vot nostàlgic o ressentit.

Sigui com sigui, el mapa de la representació política canviarà de tal manera que, vist amb un mínim de realisme, moltes de les qüestions que encara ens plantegem ara són completament irrellevants. Per exemple, les preguntes sobre els futurs lideratges d’aquests partits, que ens responem com si tot hagués de seguir igual. O la qüestió de com afectarà una nova llei electoral la futura composició del Parlament, una especulació que, a tot estirar, pot servir en unes properes eleccions, qui sap si de naturalesa tan excepcional que les faci imprevisibles. L’aspiració de ser un nou Estat d’Europa té molt a veure amb l’esperança de més prosperitat i dignitat. Però si hi ha una cosa que la farà arribar fins al final és la promesa d’una radicalitat democràtica que no ha ofert Espanya. I això significa que, pel que fa a la representació política, s’haurà de començar pràcticament de cap i de nou.