El procés de transició cap a l’estat propi fa que tinguem el país molt descompensat. Si ara mateix en féssim una radiografia, el veuríem deformat, amb algunes parts molt desenvolupades i apuntant clarament al futur que s’acosta, mentre d’altres encara es mostren inflexibles o porugues, resistint-se a acceptar els canvis que vénen. Crec que no ens ha d’estranyar ni neguitejar que sigui així. Els àmbits més dinàmics i agosarats, els que ja han assumit més decididament els escenaris de futur, són els que en l’actual estat de coses no hi tenen res a guanyar, o fins i tot molt a perdre, i que veuen tot d’oportunitats en el que s’acosta. En canvi, els sectors més resistents al procés són els que veuen perillar els seus interessos derivats de les posicions de privilegi que ocupen, i pels quals els escenaris de futur tenen un cost d’oportunitat més gran en la mesura que hi va la pèrdua dels avantatges actuals.
AQUESTES DIVERSES VELOCITATS d’acomodació als nous temps es poden comprovar en tots els terrenys: tant és que parlem del sector de la comunicació, dels partits, de l’empresa, de les organitzacions patronals, sindicals o religioses, de les universitats, de les ONG o de la societat civil. I també es fa palesa en el pla de les persones: periodistes, polítics, empresaris, sindicalistes, bisbes, professorat, líders socials o artistes i intel·lectuals. Quan arribem a port, tindrem anys de tranquil·litat perquè historiadors, economistes, politòlegs, antropòlegs, sociòlegs i psicòlegs relatin amb tots els ets i uts com es van comportar uns i altres, quins interessos van defensar, com van contribuir a fer possible el nou estat i, el que serà més divertit, com al final els qui més s’hi havien resistit s’hi van adaptar per intentar recuperar els vells privilegis. És cert que el relat de la victòria intentarà amagar les tebiors d’uns o aigualir les heroïcitats d’altres, segons la distribució final de poders. Però, per si de cas, més d’un hauria de començar a pensar com vol quedar retratat en la foto final.
I A QUÈ VÉNEN AQUESTES reflexions tan vagues? Doncs al fet que en un dia tan significat com avui, Sant Jordi, és impossible no adonar-se del desequilibri que hi ha entre, d’una banda, la infrarepresentació del sobiranisme als mitjans de comunicació -en relació a la seva força al carrer i al Parlament- i, de l’altra, la sobrerepresentació de l’independentisme entre les novetats editorials de la diada. Així, d’una banda, si valorem les línies editorials dels diversos mitjans de comunicació, les preses de posició dels seus conductors, col·laboradors i tertulians, en termes quantitatius hi predominen les posicions repatànies al procés que o bé només hi veuen pegues i mancances o bé hi mostren una prudent i calculada distància. De l’altra, hi ha els més de vint-i-cinc títols entre les novetats editorials obertament a favor de la independència -no me’n consta cap en contra-, que demostren no tan sols la intensa activitat reflexiva i analítica, sinó l’olfacte comercial de les editorials que saben bé què demana el públic lector.
VULL DIR QUE, SI ALGÚ VOLGUÉS prendre el pols al país a partir dels seus mitjans de comunicació, i de molta de la seva intel·lectualitat, el veuria poruc i dubitatiu. Si ho feia analitzant la producció editorial, el veuria coratjós i vibrant. Vet aquí, doncs, un exemple de la descompensació de què parlava: tenim un carrer llançat explicat per uns mitjans majoritàriament dubitatius. I vosaltres, de qui us fieu més: dels mitjans que dubten o dels editors que arrisquen?
