Lleis inútils, i ridícules

Entenc que el debat a Catalunya sobre el projecte de nova llei d’educació del ministre Wert, la Lomce, s’hagi centrat en la qüestió dels usos del català com a llengua vehicular. La llei afegiria riscos a un model d’immersió que ha funcionat mitjanament bé, però que podria espatllar-se si se’l posa en tensió. I, en aquest sentit, s’agraeix la defensa ferma que n’han fet la consellera Irene Rigau i el govern sencer. Tanmateix, la llei mereix altres objeccions tant o més de fons. N’hi ha de caràcter pedagògic. La llei parteix més de consideracions morals que no pas pròpiament educatives. Per això vol millorar la qualitat escolar a base de retornar a formes de pressió i control com els exàmens de nivell i les revàlides. Fa poc vaig tenir el goig de participar en una jornada on es presentava un model d’aprenentatge amb suport digital anomenatSupera’t . I, certament, allò sí que és una manera de respondre als desafiaments actuals, als antípodes de les solucions que proposa la llei del PP. Els reptes de l’escola d’avui en cap cas es resoldran a cop de (una altra) llei.

ARA BÉ, L’OBJECCIÓ PRINCIPAL a aquesta llei és de caràcter polític. Amb l’excusa de la qualitat, la llei es proposa reespanyolitzar els nens i nenes a base d’exigir uns continguts curriculars comuns que quedarien garantits amb unes proves generals. La senyora De Cospedal, secretària general del PP, així ho va afirmar. Però atenció: l’error de fons no és que vulguin espanyolitzar. El cas és que, progressivament, l’escola ha deixat de ser un bon instrument polític de nacionalització. Si més no, a través d’homogeneïtzar currículums. L’escola en què pensa el ministre Wert espanyolitza tan malament com catalanitza malament l’escola de la consellera Rigau. Creure que la qüestió depèn de si s’explica qui era Jaume I o qui era Don Pelayo és seguir pensant l’escola d’avui amb els esquemes de l’escola de fa cinquanta anys.

L’ESCOLA SEMPRE HA ESTAT una mala adoctrinadora, fins i tot quan s’ho ha proposat a fons. No ens va espanyolitzar aquella Formación del Espíritu Nacional que ens feia el professor de la Falange, ni ens va fer catòlics el catecisme que apreníem com uns lloros, de memòria i sense entendre’l. De manera que confiar en l’escola per aconseguir una regeneració nacional per reforçar la unitat d’Espanya és tan il·lús com pensar que les lliçons d’història de Catalunya han estat la causa de l’actual independentisme.

EL CERT ÉS QUE els instruments per mantenir els vincles i la lleialtat a la nació són cada vegada més complexos i subtils. L’escola, l’exèrcit i l’Església -i a França els sindicats- ja fa anys que van ser substituïts principalment per la ràdio i la televisió públiques. Però ara mateix aquests instruments també han perdut la potència dels primers temps per crear espais comuns de conversa, de relat polític, d’identificació amb un star system … En la mesura que l’espai comunicatiu s’ha fragmentat amb l’arribada de desenes de canals, ja no hi ha mirada nacional unificadora. Ni el meritori lideratge de TV3 a Catalunya no li assegura ser l’instrument de socialització política i cultural que va ser als seus inicis.

QUÈ ENS SOCIALITZA políticament, doncs, en ple segle XXI? Aquesta és una bona pregunta que caldria poder respondre amb una certa precisió. Primer, per no fer el ridícul com farà la Lomce, si és que s’arriba a aplicar. I, segon, per poder resoldre el veritable problema de fons, que és el del manteniment del sentiment de pertinença que exigeix una vida democràticament organitzada a través d’una cultura general compartida.

Pot llegir l’article a la versió Premium del web de l’Ara clicant aquí.