Una de les primeres coses que vaig aprendre del meu ofici de sociòleg va ser que allò que era més interessant –i més complicat– d’explicar era la normalitat. L’exemple que feia servir P.L. Berger a la seva ja clàssica Invitació a la sociologia era sobre el matrimoni i el divorci, sempre amb aquell punt d’ironia tan propi. Deia Berger que el que realment necessita explicació sociològica no és per què hi ha gent que es divorcia –cosa que sembla prou fàcil d’entendre–, sinó com és que la majoria de la gent es casa, i fins i tot repeteix després del divorci. Aquesta perspectiva és radicalment oposada a la lògica periodística, generalment atenta a l’excepcionalitat, a allò que altera la normalitat esperada. És allò tan tòpic del gos que mossega persones i de la persona que mossega un gos.