La normalitat i l’excepcionalitat
Una de les primeres coses que vaig aprendre del meu ofici de sociòleg va ser que allò que era més interessant –i més complicat– d’explicar era la normalitat. L’exemple que feia servir P.L. Berger a la seva ja clàssica Invitació a la sociologia era sobre el matrimoni i el divorci, sempre amb aquell punt d’ironia tan propi. Deia Berger que el que realment necessita explicació sociològica no és per què hi ha gent que es divorcia –cosa que sembla prou fàcil d’entendre–, sinó com és que la majoria de la gent es casa, i fins i tot repeteix després del divorci. Aquesta perspectiva és radicalment oposada a la lògica periodística, generalment atenta a l’excepcionalitat, a allò que altera la normalitat esperada. És allò tan tòpic del gos que mossega persones i de la persona que mossega un gos.
El periodista no considera notícia que tot vagi segons el que és previst, i és una evidència que les bones notícies –en el sentit de relatar les coses que van tal com s’espera que ho facin– no són, realment, una notícia bona.
Probablement, aquesta tensió entre la mirada del sociòleg i la del periodista és la que explica el recel amb què llegeixo les notícies que, centrades en l’excepció com cal que sigui, a més de relatar els fets, pretenen convertir aquesta anormalitat en un símptoma d’allò que és general. La qüestió és que, com a éssers socials que som, ens costa resignarnos a admetre que hi pugui haver ruptures en la nostra normalitat quotidiana i, per tant, ens veiem obligats a fer grans exercicis retòrics per reintegrar novament les excepcions en el que és previsible. En el seu moment, ja vaig discutir el cas del dramàtic assassinat massiu a Noruega de setanta-set persones que va perpetrar Anders Behring Breivik. La necessitat de donar alguna mena de sentit a aquell acte de màxima barbàrie ens va fer donar per bones les interpretacions de caràcter ideològic atribuint el crim a l’extrema dreta i a la seva xenofòbia en contra de l’islam. És cert que aquest individu s’havia mogut en entorns polítics d’ultradreta, però la seva justificació –des del meu punt de vista– no formava part de les raons del crim massiu, sinó del mateix desequilibri mental que el va empènyer a actuar d’aquesta manera. Ja sé que la sentència el va considerar responsable, però la Fiscalia i els informes forenses, a més del criteri de psicòlegs experts, van sostenir el contrari.
raonables. Dit d’una altra manera, són alteracions de la normalitat per a les quals necessitem una explicació que, per bé que ja no pugui evitar aquell desastre, si més no, ens creï la impressió que servirà per evitar-ne de futurs. Ras i curt: necessitem alguna interpretació que atenuï la nostra ansietat davant de l’imprevisible, i el periodisme intenta proporcionar-la. La relació entre sociologia i periodisme és fascinant sempre que es mantingui la distinció i tensió entre perspectives.
La sociologia converteix en notícia allò que s’ajusta a les expectatives creades, amb una mirada capaç de sorprendre’s del que és ordinari. Per la seva banda, el periodisme té una imperiosa necessitat de convertir l’excepcionalitat en la manifestació d’una normalitat oculta que pretén descobrir. Són diferents estratègies de coneixement per a diferents papers socials.