La normalitat i l’excepcionalitat

Probablement, aquesta tensió entre la mirada del sociòleg i la del periodista és la que explica el recel amb què llegeixo les notícies que, centrades en l’excepció com cal que sigui, a més de relatar els fets, pretenen convertir aquesta anormalitat en un símptoma d’allò que és general. La qüestió és que, com a éssers socials que som, ens costa resignarnos a admetre que hi pugui haver ruptures en la nostra normalitat quotidiana i, per tant, ens veiem obligats a fer grans exercicis retòrics per reintegrar novament les excepcions en el que és previsible. En el seu moment, ja vaig discutir el cas del dramàtic assassinat massiu a Noruega de setanta-set persones que va perpetrar Anders Behring Breivik. La necessitat de donar alguna mena de sentit a aquell acte de màxima barbàrie ens va fer donar per bones les interpretacions de caràcter ideològic atribuint el crim a l’extrema dreta i a la seva xenofòbia en contra de l’islam. És cert que aquest individu s’havia mogut en entorns polítics d’ultradreta, però la seva justificació –des del meu punt de vista– no formava part de les raons del crim massiu, sinó del mateix desequilibri mental que el va empènyer a actuar d’aquesta manera. Ja sé que la sentència el va considerar responsable, però la Fiscalia i els informes forenses, a més del criteri de psicòlegs experts, van sostenir el contrari.

Ara tenim el cas del militar assassinat a Londres. La manera de domesticar la barbaritat d’aquest fet –que periodísticament ha tingut la força d’unes imatges d’impacte– és vincular-lo al terrorisme islàmic. I ha estat l’extrema dreta britànica, amb un gran pes electoral a Londres –on més de la meitat de la seva població prové de la immigració–, la que sembla que s’ha sumat amb entusiasme a la interpretació política del crim. Tornem a ser davant d’un cas que pel fet de ser protagonitzat per un fill d’antics immigrants, escolaritzat al Regne Unit, s’ha tingut la temptació de considerar que posa en qüestió el model britànic d’integració. I per fer-ho, s’ha vinculat als atemptats del juliol del 2005. Doncs bé: posem que, efectivament, l’assassinat d’aquesta setmana hagi estat inspirat per una ideologia determinada. Això encara no en seria la causa. I, en qualsevol cas, amb mirada de sociòleg, l’interès el posaríem en els milers i milers de fills d’antics immigrants –quatre milions d’estrangers i dos milions set-cents mil musulmans només a Anglaterra i Gal·les– que en cap cas no han comès ni cometran cap atemptat d’aquesta naturalesa. Això sí que ens hauria de sorprendre! Per tant, si alguna cosa hauria de merèixer el nostre interès –si més no, des del punt de vista sociològic– és quins són els fonaments de l’èxit d’aquesta incorporació social massiva.No és molt diferent el cas dels suïcidis associats als desnonaments. No em puc pronunciar de manera rotunda perquè no ho he estudiat a fons. Però abans d’establir segons quina mena de relacions de causa i efecte, que políticament poden ser molt útils, caldria tenir xifres sobre si la taxa de suïcidis entre el grup de desnonats és o no superior a la de la totalitat de la població de les mateixes característiques. I el mateix valdria per a l’anàlisi d’una agressió d’uns pares a una mestra, dels casos d’assetjament escolar infantil, de determinades formes de violència domèstica, etcètera. En definitiva, situacions dramàtiques de les quals ens és molt difícil acceptar-ne la possibilitat sense poder trobar-ne un culpable, establir-ne una causa clara o disposar d’alguna teoria general que les faci

raonables. Dit d’una altra manera, són alteracions de la normalitat per a les quals necessitem una explicació que, per bé que ja no pugui evitar aquell desastre, si més no, ens creï la impressió que servirà per evitar-ne de futurs. Ras i curt: necessitem alguna interpretació que atenuï la nostra ansietat davant de l’imprevisible, i el periodisme intenta proporcionar-la. La relació entre sociologia i periodisme és fascinant sempre que es mantingui la distinció i tensió entre perspectives.

La sociologia converteix en notícia allò que s’ajusta a les expectatives creades, amb una mirada capaç de sorprendre’s del que és ordinari. Per la seva banda, el periodisme té una imperiosa necessitat de convertir l’excepcionalitat en la manifestació d’una normalitat oculta que pretén descobrir. Són diferents estratègies de coneixement per a diferents papers socials.