Tots excel·lents?

Amb més espai, m’esplaiaria en per què crec que els canvis legislatius espasmòdics a Espanya són més inofensius del que es diu, per a bé i per a mal. Alhora, mostraria com els “mals resultats” que atribuïm a la nostra legislació es reprodueixen, amb altres lleis, arreu del món desenvolupat. I m’agradaria explicar que l’augment dels problemes en el sistema escolar ha anat acompanyat –aquí i arreu– d’uns increments més que notables en la despesa pública sense que s’hagin produït les millores esperades. Però, sobretot, discutiria aquesta sonsònia moralista de la suposada manca d’esforç que en lloc d’ajudar a comprendre i resoldre, des de la superioritat moral, es complau a jutjar i condemnar.

Tanmateix, em limitaré al debat sobre els nivells. D’entrada, diré que la diagnosi dels nivells que no paren de baixar és més vella que l’anar a peu. Quan jo feia el batxillerat, això dels nivells era un recurs habitual per fer-nos estudiar a base d’avergonyir-nos davant els nostres errors. I, per cert, ja circulava aquell divertidíssim volum de respostes d’exàmens de batxillerat titulat

Antología del disparate, de Luis Díez Jiménez, la primera edició del qual és de 1965! Una teoria contradictòria, aquesta dels nivells que baixen, en un context històric de creixent escolarització, obligatòria fins als 16 anys i amb un accés als estudis superiors com mai no s’havia vist. Voleu dir que no parlem més d’un estat d’ànim que d’una evidència científica?

La primera raó d’aquesta percepció equívoca ve del mateix fet de la generalització de l’educació mitjana i superior. Així, quan es comparen –sempre ho fem de memòria– els resultats escolars d’aquests estudis, posem al mateix cabàs nivells d’accés a l’educació diferents. Fins als anys setanta, uns pocs fills de classes altes i alguns de pares de professions liberals; ara, fills de capes socials amplíssimes. Només tres dades. Del 1980 al 2010, el nombre d’instituts d’ensenyament secundari públics passava de 203 a 578, doblant els estudiants i multiplicant per quatre el professorat. A mitjans dels anys seixanta, a Catalunya hi havia 20.000 estudiants universitaris, una desena part dels actuals. I només del 1986 al 2007, Catalunya multiplicava per 2,5 la població amb titulació universitària. I, tot i així, han baixat els nivells? No: el que hi ha és una distància més gran entre tipus d’estudiants. A la universitat, que és el que conec millor, amb un accés ampliat, certament hi ha nivells d’entrada més baixos –més que en la qualitat de la formació prèvia, en les expectatives professionals futures–, però també nivells molt més alts que fa cinquanta anys.

El cas és que mentre el paper de l’ensenyament universitari s’ha ampliat –ens cal donar formació tant a les grans vocacions científiques com a les expectatives d’ocupació laboral mitjanes–, en canvi, mantenim unes universitats i unes titulacions generalistes que han d’atendre indiscriminadament totes les capacitats i ambicions. La universitat fa d’ascensor social, sí, però com que només disposa d’una cabina, fa servir la mateixa costosíssima maquinària per enfilar el setanta per cent dels estudiants al primer pis i per repartir el trenta per cent restant fins al desè pis. I quan s’arriba a dalt de tot, hom s’esgarrifa del fet que l’ascensor arribi quasi buit.

És per això que aixeco les celles cada vegada que sento a parlar d’excel·lència educativa. Certament, comparteixo la crítica a l’igualitarisme que resta oportunitats als més audaços i que condemna tothom a una mitjania que pot acabar en mediocritat. Però no estic segur que els qui més parlen d’excel·lència no pensin en altra cosa que en posar tot el sistema educatiu al servei d’una minoria amb expectatives d’alta qualificació acadèmica i professional. És molt humà que totes les universitats vulguin ser Harvard, Princeton o Cornell, o que tots els professors creguin que mereixerien serho de Columbia o Stanford. Però als Estats Units hi ha milers de centres universitaris (a Collegestats. org, en registren 4.409). I seria absurd que un país com Catalunya només vulgui tenir universitats com el MIT.

La meva opinió és que seria convenient que quan es parla de nivells d’excel·lència, es faci amb precaució. “Excel·lent” significa estar per damunt de la resta, i seria absurd pretendre que tothom sobresortís. De fet, una aposta democràtica per l’excel·lència –si es pot dir així– exigiria que el sistema oferís molt diverses i variades vies per sobresortir. O, si es vol, que s’atengués amb qualitat les molt diverses ambicions i capacitats que ara ha de resoldre un sistema de model únic. Perquè és obvi que cal ser excel·lent per dirigir un hospital de Nova York o per ser investigador en un centre de recerca en biotecnologia a Barcelona. Però també cal ser excel·lent per fer de mestre en una escola bressol o dirigir una oficina d’atenció a la diversitat en un petit municipi amb un 50% de població estrangera. Excel·lències diverses, doncs, que necessiten formacions diferenciades. I ja n’hi ha prou d’això que els nivells baixen, i baixen, i baixen…