Estaven avisats

El 14 de desembre de 1976, Ramon Trias Fargas pronunciava una conferència a la Tribuna del Club Siglo XXI de Madrid amb el títol “La cuestión catalana”, dins del cicle “La Corona y la nueva sociedad española ante un año histórico”. La conferència es va publicar posteriorment en quatre lliuraments a La Vanguardia dels dies 7, 12, 14 i 19 de gener de 1977. La seva lectura, gairebé trentaset anys després, permet comprovar novament la lucidesa d’aquest gran economista i polític que fou Trias Fargas, i alhora entendre millor què ha passat perquè les relacions entre Espanya i Catalunya hagin acabat en l’atzucac del qual actualment els catalans volen sortir definitivament.

Certament, i en primer lloc, la lectura obliga –no sense esforç– a situar-se en el context històric en què es trobava Espanya. Feia poc més d’un any que el dictador havia mort al llit, i el procés de transició a la democràcia era tan obert com incert. Veníem de gairebé quaranta anys de règim autoritari, i no era fàcil imaginar un futur alhora possible i satisfactori. Tampoc ningú no havia mesurat encara les pròpies forces democràticament, ni se sabia què farien els poders fàctics instal·lats en aquell règim autoritari moribund. Entès tot això, la claredat de l’exposició de Trias Fargas al Club Siglo XXI esdevé brutal. La crònica que publicava l’endemà l’ABC assuaujava una mica el contingut al titular –“Los catalanes no quieren que se les califique de separatistas”– però, sense fer-ne escarafalls, acabava citant una frase prou eloqüent del conferenciant: “Sea como sea, si se quiere contar con la colaboración y aprovechar esa falta de separatismo que hoy por hoy rige en el condado, es preciso encontrarle un lugar constructivo. Libre y en igualdad con todos los que vivimos bajo el Estado español. Sin esto, Cataluña se apartará de toda colaboración, en una resistencia pasiva, que se sabe dónde empieza pero no dónde acaba”.

Ramon Trias Fargas, el 1976 –ni en una altra conferència al mateix Club Siglo XXI del 23 de gener de 1989–, no era un separatista, en el llenguatge de l’època. No sabem què pensaria ara, però en qualsevol cas, llavors, la simple sospita de fer-lo un “conspirador separatista”, l’indignava. I què proposava Trias Fargas el 1976? Doncs ben clar: “Federalismo, incluyendo a Portugal, y ni un paso más. Autonomía estatutaria, mientras se llega rápidamente al mismo. Y fórmulas especiales y concretas muy elaboradas en el plazo muy corto. Cada año que pasa sin enseñanza en catalán, por ejemplo, es una pérdida irreparable para la juventud catalana”.

La conferència de Trias Fargas era alhora una oferta de compromís i una advertència dura: “América fue España y se fue de España porque la otra España no supo comprenderla”. Per Trias hi havia dues Espanyes: la que havia fet Espanya, i “la España de las casas de Austria y de Borbón, la España de los privilegios y los cortesanos, que la deshizo”. La lliçó americana podia ajudar a entendre el plet català. Fa trenta-set anys, l’economista ja avisava, també, que Catalunya podia viure sola, sense els mercats espanyols, en un món modern de turisme i serveis. A més, posava en valor un fet que han destacat estudis recents: l’avantatge dels països petits, més homogenis en història, economia i cultura. I per si fos poc, el 1976 esmentava el ressorgir descentralitzador –l’anomenava “nou federalisme”– dels moviments federalistes i autonomistes al món, amb referència explícita al Quebec i Escòcia, i fins i tot als Estats federats nord-americans, que coneixia bé.El projecte de Trias Fargas era clar, i m’imagino com devia ressonar a les parets del club presidit per Antonio Guerrero Burgos: proposava “una Espanya nova de pobles lliures”. I acabava amb quatre conclusions: una, que Catalunya no seria separatista mentre no se l’obligués a ser-ne; dues, que Catalunya contribuiria a la construcció d’Espanya si ho podia fer amb dignitat i igualtat amb la resta de pobles; tres, que hi havia una condició prèvia: que Catalunya fos lliure per desenvolupar la seva personalitat i fos tractada amb dignitat, i quarta, que seríem solidaris amb els pobles d’Espanya, però no amb qualsevol mena de superestructura política: només amb les que garantissin que els ciutadans fossin individualment i col·lectivament lliures, que oferissin condicions justes d’igualtat econòmica i social i que s’orientessin cap Europa.

La conferència no té pèrdua, i recomano llegir-la sencera. Trias Fargas era un home més que liberal, lliure. I el 1976 a Madrid va parlar amb una llibertat que més endavant la política autonomista perdria. Llegida ara, pot incomodar el jove independentisme per a qui trenta-set anys queden molt lluny. Però a qui hauria de fer sentir malament és a tots aquells que no van fer cas de les advertències de Trias Fargas. Potser tampoc no el van entendre del tot, perquè el canvi de mentalitat era massa excepcional per a gent que, com Ortega y Gasset, pensava que “España es una cosa hecha por Castilla y que sólo los castellanos son capaces de comprender y que nada hay más conmovedor como reconstruir el proceso incorporativo que Castilla impone a la periferia peninsular”. Efectivament, l’Espanya actual encara es commou amb aquest projecte més castellanitzador que espanyolitzador. I, més que commoure’s, ara s’irrita davant del fracàs. Trias Fargas també els va citar el Cambó de 1934 al Congrés de Diputats: “… No os hagáis ilusiones. Pasará este Parlamento, desparecerán todos los partidos que aquí están presentes, caerán regímenes…, pero el hecho vivo de Catalunya subsistirá”. Avisats, n’estaven.