[Article anterior: Presumpció d’indecència / Articles posteriors: L’escàs sentit institucional · I això, qui ho paga?]

La cultura política d’un país no la construeixen només els polítics i les estructures organitzatives i institucionals dins de les quals s’han de moure. A més del protagonisme que també hi puguin tenir els mateixos ciutadans, hi són determinants els mitjans de comunicació queretransmeten el joc polític i, per tant, tota la colla de periodistes i veritables -i presumptes- experts que la interpreten. O, més ben dit, que lainterpretem , per no amagar el cap sota l’ala. Doncs bé: des del meu punt de vista, el més perillós d’aquesta relació entre política i periodisme és entrar en l’espiral que va de la sobreactuació del polític a la sobreinterpretació de l’analista, fet que obliga a una més gran exageració del gest polític, que, al seu torn, facilita l’anàlisi tremendista del tertulià… I així, fins que es desinfla el globus comunicatiu, es perd l’interès per allò que semblava ser el darrer espeternec de la legislatura, i només en queda confusió i alguna esgarrinxada personal, que la víctima ha d’acceptar amb resignació. No cal que digui que, ben al contrari del que caldria, a polítics, periodistes i analistes, aquestes espirals ens engresquen i, per tant, més que no pas evitar-les, les busquem.