Una mica d’imaginació sociològica

Lev Tolstoi va deixar escrit que la qüestió més difícil pot ser explicada a la persona més aturada si encara no se n’ha format cap idea; en canvi, la cosa més simple no es pot fer clara a la persona més intel·ligent si està persuadida, sense cap ombra de dubte, que ja la coneix. Certament, és una bona manera de descriure la força del prejudici que s’aixeca com un mur de contenció per evitar que trontollin les nostres sempre precàries definicions de la realitat que tant ens han costat d’edificar. Si es vol, utilitzant un terme més propi de la sociologia –i que ens estalvia la connotació negativa del terme prejudici–, és una manera d’explicar com funciona “el món donat per descomptat”, taken for granted en l’expressió original. En definitiva, Tolstoi ens recorda fins a quin punt el coneixement que ordena el nostre món quotidià fonamenta la seva aparent solidesa en el fet d’evitar que sigui sotmès a discussió.

És per aquesta raó tan elemental que la major part de grans debats fracassen: hom està disposat a discutir-ho tot menys allò que dóna per suposat i que fins i tot sol ser ignorat per qui s’hi recolza. En realitat, que “parlant la gent s’entén” només és cert si els interlocutors comparteixen un pòsit de prejudicis comuns suficients per, sense qüestionar-los, poder entendre la significació d’allò que sosté l’altra part. Quan no existeix aquest punt de partida, el diàleg esdevé inútil. Des d’aquesta perspectiva, quan escoltem arguments que no compartim, que ens semblen contradictoris o directament absurds, l’única possibilitat d’entendre’n el sentit és procurar anar una mica més enllà del que afirmen per intentar descobrir-ne les bases ocultes, els prejudicis que els fonamenten o les evidències no discutides en què se sostenen.

És obvi que aquest exercici de desconstrucció de les evidències no tan sols és difícil de dur a terme per l’interlocutor que no els coneix ni comparteix, sinó encara més pel qui hi fa recolzar tota la seva interpretació del món i el sentit de la posició que hi ocupa. Conèixer les bases més febles de les nostres conviccions més fortes exigeix una enorme enteresa moral. Adonar-se de la contingència de les nostres seguretats i continuar actuant com si tot fos clar forma part del mateix aprenentatge de la vida en societat, per bé que poques vegades tenim el coratge, o els recursos ètics i intel·lectuals per prendre’n consciència. En sociologia, d’aquesta capacitat d’actuar “com si” la nostra comprensió del món fos l’única, o la bona, la solem qualificar de “suspensió del dubte”. Suspensió, o ajornament per a més endavant. Recordo bé la resposta, en un programa de televisió de TV3 –un 30 minuts de mitjans anys noranta–, d’un jove de quinze anys escolaritzat en un centre religiós que en ser interrogat sobre l’existència o no de Déu, amb cara d’espant, deia: “Bé, en això ja hi pensaré quan tingui trenta anys… Ara no toca”.

Si aquestes reflexions les traslladem al camp polític, tot d’una es fa entenedor perquè els debats que s’hi produeixen poden ser qualificats de diàleg de sords. El partidisme ocupa el lloc del prejudici, i sense la capacitat per a la revisió d’allò que es dóna per descomptat, no hi ha aproximació possible. I, en particular, perquè pel que fa als partits polítics, allò que en la vida de cada dia són les evidències col·lectives, en el seu cas pren la forma d’ideologia explícita, tan o més difícil de revisar sense aparèixer com a traïdor a la causa. Però també és en el camp de la política on es pot veure una dimensió rellevant en la formació i resistència del prejudici: l’interès. Efectivament, si les evidències col·lectives són tan resistents, no tan sols es deu al fet que són compartides per molts, sinó al fet que sobretot són consistents amb els nostres interessos.

En el pla personal, hi ha diversos exercicis mentals possibles per escapar, ni que sigui modestament, de la gàbia estreta del prejudici, del món donat per descomptat o de l’evidència col·lectiva. D’una banda, hom pot intentar pensar a la contra. És a dir, buscar arguments que discrepin dels propis. De l’altra, és un bon exercici el posar-se a la pell de l’altre per intentar comprendre’n la posició. En ambdós casos, cal saber anar més enllà del que és immediatament perceptible i intentar esbrinar què ens ha portat a les nostres pròpies posicions –en una mena d’incipient autoanàlisi o autocrítica– i què hi pot haver portat a la persona dins la pell de la qual pretenem posar-nos. Es tracta d’un exercici d’introspecció que exigeix una suspensió radical del judi

ci per fer possible la comprensió, tan enllà com puguem anar. Una suspensió, és clar, que no significa l’abandonament definitiu dels propis criteris, sinó tan sols un ajornament. De tornada al propi món, recuperarem el nostre punt de vista. Però l’experiència ens hauria de permetre una major comprensió de l’altre relativitzant la nostra posició inicial o, si és el cas, per a poderne fer una defensa més ferma.

Entenc que algú pugui considerar que totes aquestes disquisicions són més pròpies d’una insolació estiuenca que no pas d’un pla d’acció racional de cara a preparar el nou curs. I, tanmateix, aquesta manera d’entendre el món, de veure però també de viure la vida social, no és altra cosa que el que ja proposava Carl W. Mills a mitjans del segle passat en la seva defensa de l’extensió d’una “imaginació sociològica” com a qualitat necessària per comprendre un món divers, obert i incert. Tant aquell, com l’actual.