[Articles anteriors: Presumpció d’indecència · Sobreactuar i sobreinterpretar · L’escàs sentit institucional]
A l’hora d’acabar aquesta sèrie de quatre articles sobre la cultura política catalana, torno a recordar que la meva pretensió no passava de fer una modesta i intuïtiva aproximació a alguns dels aspectes que la caracteritzen. El mateix concepte de cultura política és més intuïtiu que estrictament descriptiu, i no té una definició clara i precisa. En els articles precedents he parlat de les regles del joc polític entre partits, que considero que són a l’origen del mateix desprestigi de la política. Què no se’n desprèn, per exemple, de la piulada d’un diputat socialista que aquests darrers dies vinculava l’increment d’ofegats a les platges catalanes amb la suposició que el Govern estava distret organitzant la Via Catalana? Suggerir -com han fet tants discursos en seu parlamentària- que hi ha governs tan irresponsables que són feliços creant malestar a la ciutadania és traslladar el debat polític racional a un pla moralista, més propi d’una conferència episcopal -hi ha diputats que, sistemàticament, sermonegen- que no pas d’un Parlament democràtic.