Ben aconsellat per la meva esposa, aprofitant uns dies a l’Empordà, aquest estiu he llegit Quan érem feliços, de Rafel Nadal. La lectura no ha desmerescut les expressions que havia vist a la cara de la Maria mentre em precedia en la seva lectura. No en faré una crítica literària, per a la qual no serveixo, més enllà de dir que l’estil m’ha semblat excel·lent. Però sí que goso dir que, a més de l’estil, me n’han agradat altres aspectes. Per exemple, la sensació de veritat radical que desprèn tot el llibre. O bé, el coratge amb què fa el retrat personal, familiar i de l’entorn social: una crònica que ha d’haver demanat més valentia que la que hagi fet falta per a la més compromesa de les cròniques polítiques que mai hagi escrit Rafel Nadal. Es nota l’ofici de periodista en el relat, l’honestedat amb ell mateix i l’esforç de comprensió, sense cap renúncia crítica, cap els protagonistes d’aquells dies tan feliços com durs.