On resideix l’esperit dels temps

Ben aconsellat per la meva esposa, aprofitant uns dies a l’Empordà, aquest estiu he llegit Quan érem feliços, de Rafel Nadal. La lectura no ha desmerescut les expressions que havia vist a la cara de la Maria mentre em precedia en la seva lectura. No en faré una crítica literària, per a la qual no serveixo, més enllà de dir que l’estil m’ha semblat excel·lent. Però sí que goso dir que, a més de l’estil, me n’han agradat altres aspectes. Per exemple, la sensació de veritat radical que desprèn tot el llibre. O bé, el coratge amb què fa el retrat personal, familiar i de l’entorn social: una crònica que ha d’haver demanat més valentia que la que hagi fet falta per a la més compromesa de les cròniques polítiques que mai hagi escrit Rafel Nadal. Es nota l’ofici de periodista en el relat, l’honestedat amb ell mateix i l’esforç de comprensió, sense cap renúncia crítica, cap els protagonistes d’aquells dies tan feliços com durs.

Però no escric aquest article per dir tot això. Amb en Rafel Nadal –a qui he conegut personalment no fa gaire temps– no sembla que ens hagi de vincular altra cosa que haver nascut el mateix any. A part d’aquesta coincidència atzarosa, ell va viure una infància al voltant de la seva esplèndida Girona natal, la platja de la Fosca i el mas d’Aiguaviva. Jo, en una ciutat industrial que, per ser benèvol, només diré que era gris. La seva família, sense luxes, era benestant. A la meva, es va treballar de valent per accedir a la classe mitjana, ara en crisi. Els seus orígens familiars estan estretament lligats al país, i els meus, aquí però també als de l’avi matern, a Instinción, Almeria. Ell va tenir un fort compromís polític mentre jo sempre he desconfiat de qualsevol militància. Ell era el sisè de dotze fills, jo el primer de cinc. Podria seguir estona. I, tanmateix, llegint el llibre m’adonava que Nadal descrivia de manera sorprenent el meu món. Una mateixa cultura familiar feta de rutines idèntiques: les normes al voltant de la taula, l’hora de tornar a casa o l’hora d’anar a dormir. Una mateixa relació amb els diners, cadascú amb les seves possibilitats, però sempre sòbria, en contra de qualsevol luxe i ostentació. Una experiència personal molt distinta amb el món eclesiàstic, però que identifico perfectament com el meu. En definitiva, llegint Quan érem feliços he constatat que no vam viure en mons propers, sinó al mateix món.

Tant és així que la pregunta que m’anava fent mentre llegia Rafel Nadal, i per a la qual no tinc resposta precisa, és sobre la persistència, o no, en l’actualitat d’aquestes proximitats emocionals, de maneres de fer i pensar, des d’espais a primera vista allunyats. Pregunto: sobre què es construïa aquesta homogeneïtat del nostre món de fa quasi seixanta anys per, malgrat les distàncies de tota mena, compartir un mateix esperit dels temps? I, sobretot, és que encara existeix un esperit dels temps que comparteixen, sense saber-ho i malgrat tota la diversitat, les generacions que ara viuen el seu temps de felicitat? És la maduresa la que fractura aquest món infantil comú, o ja s’ha acabat per sempre i els nostres néts difícilment compartiran un mateix esperit, no ja en un espai tan distant com el que anava de la Girona de Rafel Nadal a la meva Terrassa, sinó ni tan sols dins d’un mateix barri?

Com a sociòleg no em sembla una qüestió menor. A les nostres investigacions, solem establir categories diferenciadores que donem per determinants: nivell d’estudis, nivell d’ingressos, ocupació laboral, mida de la localitat de residència, espai urbà o rural, orientació política… Però si en els anys de la nostra infància s’haguessin fet aquesta mena d’estudis, mai no haurien posat al descobert que el món de Rafel Nadal i el meu eren tan propers. L’investigador ens hauria situat en espais radicalment distants dins de la seva tipologia “científica”. I, en canvi, les categories de descripció i comprensió de Quan érem feliços demostren el contrari.

Que la qüestió no és irrellevant ho posa de manifest el debat que tenim obert a Catalunya sobre la cohesió social. Què fa la cohesió social entre els ciutadans d’un país? Potser la fan unes forçades categories d’anàlisi que si s’utilitzen és perquè són les úniques que ens posen a disposició un cens, un institut d’estadística o les que hem obtingut d’una enquesta susceptible de quantificació matemàtica? No devem estar posant l’accent on no toca? La meva sospita és que falta molta més intel·ligència per descobrir què és el que fa que tots els nostres infants, i joves, i adults d’ara mateix també estiguin compartint un mateix món i uns mateixos neguits i esperances. Cal més finesa per descobrir què és el que construeix un “esperit del temps” comú per damunt de tantes ruptures socials. Estic convençut que de tan interessats com estem a assenyalar la desigualtat, ens hem oblidat de mostrar allò que compartim, més enllà dels orígens, la feina, la llengua, el vot o la creença.

Òbviament, no dic que no existeixin la diversitat i la desigualtat. El que dic és que no estaria gens malament saber, també, què ens vincula, què ens iguala, i si no és més fort que tot el que ens separa. Crec que seria interessant reflexionar sobre què construeix afinitats electives per damunt de les classificacions sociològiques diferenciadores més convencionals. Fins i tot, més enllà de les fronteres polítiques. Encara que, potser sí, més que no pas en les ciències socials, saber on resideix l’esperit dels temps només ho seguirem descobrint en la bona literatura i en els qui l’escriuen.