La condemna dels reformistes

La Vanguardia

Els reformistes solen pagar amb el càrrec el dolor i els sacrificis que les reformes causen als ciutadans, tot i que en el fons els hagin evitat mals majors i, a llarg termini, els tornin la prosperitat”. Vet aquí una frase tan crua com carregada de raó. La naturalesa de la responsabilitat política té alguna cosa d’injusta, fins i tot de cruel. La sentència la recullo literalment de l’entrevista que feia Lluís Amiguet dijous passat a La Contra d’aquest diari a Johann P. Arnason, historiador i politòleg islandès.

Arnason lamentava la ceguesa d’una certa opinió pública d’esquerres europea que encara creu que a Islàndia s’ha produït una revolució. “Tot el contrari”, afirmava. Efectivament, els islandesos van anar a les urnes el 27 d’abril passat i mentre restituïen al govern els partits de dretes que els havien portat a la ruïna, castigaven electoralment la coalició d’esquerres que havia fet les dures reformes que els n’havien fet sortir: menys de la meitat del suport electoral que a les legislatives de l’abril del 2009.

Deixo ara de banda l’apassionant –i alhora depriment– tema de fins a quin punt som capaços d’interpretar els fets per tal que ens quadrin en els nostres esquemes preestablerts, i com les més grans evidències que els contradiuen, no els fan trontollar. El cas islandès n’és un exemple de manual. Els resultats electorals no han aconseguit espatllar el mite d’una revolució popular que, pel que sembla, no va passar de ser una irritació de curta durada. També a les manifestacions del 15-M, uns hi anaven per canviar-ho tot i els altres –no sé en quines proporcions– per exigir que tot tornés a ser com abans.

I tornem als reformistes. Segons el relat polític tradicional, la dreta solia ocupar-se de governar els moments de bonança –i treure’n profit–, mentre a l’esquerra li tocava gestionar els temps de crisi, i en sortia escaldada. Tal com ha passat a Islàndia. És a dir, que se sol votar amb els peus: quan les coses van bé, no s’elegeix qui podria aprofitar el creixement a benefici de l’interès general, i quan van malament, s’encarrega la feina bruta als qui han d’aplicar les polítiques que han combatut. A Catalunya, però, sempre hem de ser originals (l’ONU, l’FMI i altres organitzacions internacionals hi haurien de tenir observadors permanents). Aquí, vam encarregar la gestió de l’última empenta del creixement enfollit a una coalició d’esquerres que va multiplicar alegrement el deute públic i va fer l’increment de funcionaris més gran dels últims temps. Amb tanta empenta i il·lusió que, quan va veure venir la crisi, no va a ser a temps ni de frenar. I pam! Van arribar les eleccions del 2010, en ple col·lapse econòmic mundial, i les va guanyar la coalició de centredreta, que va haver de governar amb el suport dels conservadors espanyols. Pega per als guanyadors, la rifa per als perdedors.

 

Sempre ens quedarà el dubte de què hauria fet un govern de coalició ERCCiU a partir del 2004 i com hauria afrontat el quinquenni fatídic de l’ensulsiada del model –per no dir la tramoia– que aguantava el fantàstic decorat de benestar que havia enlluernat pràcticament a tothom. Això seria matèria per a una novel·la de ciència-ficció d’economia política que, si en sabés, m’agradaria escriure. Però el cas és que l’esquerra va gestionar l’abundància, i va ser als liberals a qui va tocar aplicar mesures d’austeritat pressupostària. El govern de CiU sortit de les urnes el 2010 i, encara pitjor, el més afeblit del 2012, ha hagut d’aplicar unes polítiques sense la pantalla protectora d’un discurs d’esquerres que hauria fet més creïble que feia les retallades a contracor. Fent cara de liberal ningú no se’ls creu. També he de dir que hauria estat tot un goig des del punt de vista de l’anàlisi històrica –potser no tant des de l’experiència pràctica– veure el PSC, ICV i ERC havent d’aplicar els mateixos límits de dèficit imposats per Europa i Espanya i sense cap capacitat per obtenir crèdit per ells mateixos. Seria una altra bona novel·la de ficció.

Fer virtut de l’estalvi en temps d’abundància potser no és popular però pot funcionar. La dreta ho ha fet sempre. Però fer-ho quan la gent ja hem hagut de trencar la guardiola fa de molt mal encaixar. De manera que aquí s’ha produït un desajustament entre el temps econòmic i el temps polític, entre el paper que havia de fer l’oposició i el del govern, entre la gestió que imposava la realitat i el discurs ideològic que la podia justificar. I podria molt ben ser –tot és pura especulació– que, precisament perquè ningú no estava còmode a la seva pròpia pell, ni dreta ni esquerra, ni oposició ni govern, ni realitat ni ideologia, el sobiranisme ha trobat l’esquerda per on s’ha escapat el doll independentista que ara ho xopa tot.

La sentència del principi fa una previsió cruel amb el destí dels reformistes que assumeixen la responsabilitat de governar quan van maldades. Això, val per al món en general. Però ja he dit que en aquest país estem capgirant tots els principis clàssics de la política i que estem a punt d’enfonsar totes les previsions sobre què és possible i què no ho és, per exemple, en qüestió de processos sobiranistes a l’Europa avançada. Molts manuals s’hauran de reescriure, si no és que ens volen fer servir com a excepció que confirma la regla. La meva aposta, vist tot plegat, és que a Catalunya l’elector ja sobirà també sabrà trencar la maledicció d’Arnason sobre el futur dels reformistes.

 

 

Il·lustració de MESEGUER.
Pot llegir l’article al web de La Vanguardia clicant aquí.