De l’editorial a la Via Catalana

La VanguardiaNo som davant d’una societat feble, prostrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. (…) Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable”. Així acabava l’editorial conjunt que van publicar dotze diaris catalans el 26 de novembre del 2009, aviat farà cinc anys, i en el qual La Vanguardia va tenir un paper destacat tant en la iniciativa com en la redacció. L’editorial titulat “La dignitat de Catalunya” era una advertència davant de l’amenaça que una sentència del Constitucional retallés greument aquell Estatut que ja havia estat aprovat per les Corts, el poble de Catalunya en referèndum i promulgat pel rei Joan Carles I.

A Espanya l’advertència no va ser presa seriosament i fins i tot hi va haver qui es va fer l’indignat, interpretant-la com una pressió intolerable cap al tribunal. En canvi, aquí, abans de l’editorial conjunt i de la posterior sentència del TC, molts catalans ja s’havien començat a mobilitzar. L’Estatut del 2006 havia nascut mutilat i havia estat votat en un referèndum marcat, més que per la resignació, per una contenció expectant. Però és cert que la sentència del TC del juny del 2010 va acabar de desencadenar, d’una manera clarament majoritària, la “legítima resposta” que els moderats però lúcids redactors d’aquell editorial havien previst.

El fracàs de l’Estatut del 2006, aquella darrera oportunitat per prorrogar vint-icinc anys més l’estira i arrosa de l’encaix de Catalunya amb Espanya, és la causa de fons de la inèdita situació actual en què la voluntat política ha desbordat les institucions representatives. La iniciativa de la societat civil ha superat els marges estrets d’un marc legal espanyol que es refiava d’una cultura política catalana mesella. Una iniciativa que articula la legítima resposta cap a un exercici responsable i complex per acostar-la novament a les institucions de representació democràtica. Perquè si bé és cert que els principals partits parlamentaris s’han esforçat per fer una lectura adequada de la voluntat popular, també ho és que les organitzacions que lideren la resposta política a l’horitzó usurpat pel TC fan un lloable esforç per respectar el protagonisme que han de tenir les institucions.

Entenc que a alguns se’ls faci difícil fer-se càrrec de què està passant. No és senzill passar d’aquelles anàlisis que suposaven la desafecció política de la societat catalana a haver de reconèixer que, en tot cas, la manca d’estima era de la política institucional cap als ciutadans. El problema era el d’unes institucions polítiques –partits, parlaments, governs…– insensibles davant de les aspiracions polítiques dels ciutadans. Més que no pas desafecció resignada hi havia desconfiança, sí, però també contenció prudent, espera tensa i atenció al senyal que servís de tret de sortida. La consulta d’Arenys de Munt del setembre del 2009 va ser definitiva.

Els que no es poden permetre entendre la naturalesa d’aquest procés sense que se’ls desmunti la paradeta necessiten imaginar conspiracions perverses per tal de mantenir el seu marc d’interpretació. La recerca –i, si estigués al seu abast, la captura– d’un pretès líder feixistoide del procés ha esdevingut una obsessió que els encega. La falsa denúncia de finançaments ocults a una societat civil que només conceben manipulada els ofusca. L’ANC no accepta subvencions públiques; l’Òmnium ha renunciat a la subvenció que rebia, i tots els catalans que contribuïm a la causa sabem quin és el preu –vull dir en euros– de la defensa de la dignitat. Tot plegat, males respostes a una pregunta equivocada. Que en prenguin nota: això no és malestar reactiu, sinó esperança constructiva. Isaiah Berlin va deixar escrit que pocs moviments o revolucions havien tingut cap possibilitat d’èxit llevat que anessin de bracet de la reivindicació nacional, i lamentava la curiosa ceguesa dels pensadors que no se n’havien adonat. La relectura del seu assaig Nationalism: past neglected and present power (1979), sembla escrit especialment per a aquests analistes atrapats en la seva desesperació.

És per tot el que he explicat que cal considerar la Via Catalana d’aquest proper Onze de Setembre com la millor expressió de la síntesi entre el seny i la rauxa, com la manifestació paradoxal del desbordament polític que viu el país convertit, però, en una de les accions de més complexitat organitzativa que mai s’hagi realitzat. Els 30.000 voluntaris de l’ANC; el sistema informàtic d’incorporació on line als més de 700 trams; els 6.000 voluntaris que garantiran sobre el terreny l’èxit de la cadena; els centenars d’experts i d’empreses en totes les branques que hi contribueixen; l’acurada informació sobre els itineraris, els serveis disponibles o el patrimoni a visitar que es proporciona a cada inscrit; el miler i mig d’autocars; la celebració d’un centenar de cadenes a les principals ciutats del món; els més de dos-cents corresponsals internacionals acreditats; la producció i comercialització del marxandatge que fa possible el finançament de tota l’operació… i, és clar, la participació massiva malgrat la dificultat del desplaçament.

La Via Catalana és aquella solidaritat catalana d’una societat responsable que havia d’articular la resposta legítima que anunciava l’editorial. Hi ha, per tant, un fil clar que enllaça l’editorial conjunt del 2009 amb la Via Catalana del 2013. Encara que a vegades sembla que no tothom qui ho advertia ara se senti còmode amb l’encert del seu pronòstic.

Pot llegir l’article al web de La Vanguardia clicant aquí.