La clau, la fi del victimisme
La magnitud de l’empresa i la velocitat i determinació amb què avança l’anomenat procés de transició nacional a Catalunya crea inquietud als qui no participen de l’emoció que l’acompanya. És fàcil ferse’n càrrec. L’abandonament de l’autonomisme constitucional per una aspiració clarament sobiranista, sense les ambigüitats de les que tant s’havia acusat al nacionalisme, no és fàcil de pair pels que se sentien compromesos amb el model anterior, o simplement pels que hi tenien interessos directes. A més, la rotunditat de l’aposta sobiranista ha traslladat totes les ambigüitats a l’altre camp.
Tampoc no és fàcil, en ple moviment, analitzar i comprendre com s’ha pogut girar com un mitjó una situació que portava més de trenta anys encallada en el model polític autonòmic. Tothom coincideix que el fracàs de la reforma de l’Estatut del 2006 i la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 n’han estat els desencadenants. Però això hauria pogut conduir a un més gran desinterès polític o a haver accentuat el tradicional victimisme. I, com que la iniciativa del canvi no ha estat liderada per les majories polítiques habituals, hom es demana per què ens trobem en una lògica política en què, passi el que passi, sempre tomba a favor de l’opció per la independència.
Certament, la situació actual és conseqüència d’una reacció popular que des del 2006 ha anat evolucionant en forma de bola de neu gràcies a un treball tenaç i intel·ligent de diverses organitzacions cíviques. I l’abast de tot plegat s’ha vist en tota la seva magnitud amb la manifestació del 2012 i la Via Catalana del 2013. Ara, el nou marc interpretatiu hegemònic de la realitat política catalana fa que, en ser vist des del nou prisma, qualsevol esdeveniment en referma l’ambició. Som en una mena de cercle virtuós –“virtuós” pels que en surten beneficiats, és clar–, en què tot afavoreix el sobiranisme i permet anar sumant voluntats a favor d’una Catalunya independent. Ni la força de l’Estat i els seus mecanismes de violència simbòlica, ni l’orientació de les audiències televisives majoritàries no són capaces d’aturar el decantament d’una opinió política que se sobreposa, de manera contundent, a les tradicionals –i afeblides– lleialtats institucionals. Saber què havien estat votant els catalans ja no serveix per determinar la seva aspiració en relació al dret a decidir o a la independència.
Per explicar aquesta nova situació, superant les interpretacions conspiratives que necessiten imaginar perverses manipulacions autoritàries –alguns no resisteixen a aplicar-hi qualificatius més greus–, és necessari recórrer a Lakoff o encara abans a Goffman i les seves teories sobre els marcs de referència. En el cas de l’aspiració sobiranista, la clau de volta cal buscar-la en el fet d’haver-la associat a l’exigència democràtica d’un suposat “dret a decidir”. Cal adonar-se que el gir conceptual ha comportat, a més, deixar de posar l’accent en reivindicacions de caràcter ètnic. Tant és que els juristes diguin que aquest dret no està escrit en cap tractat. Políticament, com es pot defensar que un poble no pot decidir democràticament el seu futur? I com queda el prestigi d’una Constitució que ho prohibeix? Dit d’una altra manera: en el xoc irresoluble entre legalitat (constitucional) i legitimitat (democràtica), i gràcies al marc de referència en què s’ha emparat el sobiranisme, la sentència popular sempre i a tot arreu serà a favor de la legitimitat. Per arguments jurídicament ben fonamentats que existeixin, la legalitat té la batalla perduda abans de disparar el primer tret. I, si en dispara –siguin trets argumentals, siguin trets coercitius–, encara exaspera més els partidaris de la legitimitat sobiranista. Per tant, en el decantament del xoc, que només pot ser polític i no jurídic, el sobiranisme ja té la guerra guanyada.
Aquest canvi sobtat de marc de referència polític també es podria descriure en termes propis de la psicologia relacional. Es pot observar, sense forçar gens els fets, com els catalans han abandonat el tradicional paper de “víctimes” que havien assumit des del 1980, sota la protecció d’un nacionalisme “salvador” davant d’un “agressor” espanyol. El nacionalisme regionalista necessitava una víctima per poder sobreviure a les seves ambigüitats. Però quan els catalans han deixat de sentir-se víctimes, tant l’agressor com el salvador han quedat desconcertats, i totes les seves velles estratègies fracassen. Ara, els partits “dependentistes” són els que es debaten entre assumir el paper de salvadors o el de víctimes. El desconcert en els papers emocionals és total, i hi ha dies que es lleven salvadors perdonavides, al migdia agredeixen verbalment sense miraments i abans d’anar a dormir ja se senten víctimes del nou marc interpretatiu. A hores d’ara, una psicologia de les emocions polítiques explicaria més coses que moltes de les anàlisis habituals. Tant si l’afavoreix un marc de referència impossible de combatre com si s’ha desempallegat d’un cercle pervers de relacions de dependència psicològica, el cas és que si des de l’Estat se l’amenaça, el sobiranisme se’n riu, i si vol ser condescendent, se l’ignora. Igualment, si el Govern català assumeix el lideratge, la ciutadania el segueix, però si flaqueja, el país respon amb més exigència. Si el món exterior ens ignora, cridem l’atenció, i quan ja ens observa en silenci, s’interpreta com un inequívoc suport discret. No és pot dir que al sobiranisme totes li ponen, no, però és cert que mai s’havia pogut sentir tan a prop de la victòria final.