La Via Catalana ha desvetllat Espanya de la migdiada estiuenca amb un sobresalt de no dir. Fins ara, la majoria dels seus analistes havien considerat que la pulsió independentista no passava de ser la maquinació d’un president embogit, emparada per uns mitjans de comunicació públics manipulats i adoctrinadors. Guiats pels vells costums de relació amb el nacionalisme -i els hàbits de les pròpies pràctiques-, estaven convençuts que l’ardit es reduïa a l’enèsima maniobra d’una autonomia malcriada per aconseguir més “privilegis”. Tot plegat, pensaven, anava d’un xantatge emocional que es desinflaria amb quatre crits amenaçadors.