Cap concessió a les pressions
Crec que hi ha dues dades particularment rellevants del discurs d’ahir del president Mas, derivades no tant del mateix contingut, sinó per raó de les expectatives creades des de fora. En primer lloc, cal destacar que no fes explícit cap titubeig en relació al full de ruta establert fins ara sobre el procés de transició nacional. Les molt rellevants pressions rebudes –de manera gens casual– en vigílies del debat de política general i que podien haver fet preveure la introducció d’algunes ambigüitats en el seu parlament, no van produir cap efecte: la consulta segueix compromesa pel 2014. I d’unes possibles eleccions plebiscitàries –no desitjades pel president–, no tan sols va desaparèixer la referència al 2016 que havia generat tantes especulacions fa quinze dies, sinó que no va excloure que fossin anticipades i tot.
En segon lloc, és molt significatiu que les referències al procés sobiranista ocupessin no més d’un vint-i-cinc per cent del temps de tot un discurs que, sent de política general, amb tota la raó, s’havia de centrar en fer balanç de la governació del país i presentar prioritats de futur. Que l’expectativa era una altra va quedar de manifest quan, a l’hora de les primeres reaccions, el diputat socialista Maurici Lucena sí que es va centrar gairebé en exclusiva en discutir i matisar aquell escàs vint-i-cinc per cent. O quan en la seva intervenció el diputat del PP Enric Millo va haver de mentir sobre el temps dedicat al procés de transició i tampoc no va saber sortir del debat per la independència.
Pel que fa al contingut en si, tres apunts destacables. En primer lloc, una frase necessària i aclaridora: “Els catalans senten afecte real per Espanya, però ja no confien en l’Estat espanyol”. Una frase a l’inici que va anar acompanyada per una declaració final sobre la impossibilitat que les minories obstaculitzin les majories, però també sobre la conveniència que les majories no excloguin les minories. En segon lloc, el fet insòlit de no tan sols destacar deu punts de millora –amb dades sobre la taula–, sinó deu punts sobre allò que el Govern no és capaç de resoldre. Deu punts sense cap concessió a la retòrica, i d’absoluta gravetat. Finalment, una molt ben establerta llista de prioritats sobre els projectes de futur. Podia, certament, haver fet la llista d’estructures d’Estat a preparar, però el president Mas va preferir mantenir-se en l’espai d’allò en què –amb moltes limitacions– el Govern de la Generalitat és ara competent.
Un discurs, doncs, sense concessions al populisme, amb molt poca ideologia liberal –en el mal sentit de la paraula– i, com sol ser habitual, d’estil clar, precís i rigorós. Els atacs no demagògics de l’oposició només podran venir per allò que no va dir, malgrat les gairebé dues hores de discurs.
