Si us plau, una altra cançó
Una de les crítiques que s’han fet al moviment per la independència de Catalunya -generalment, amb paraules menys amables que les que jo faré servir- és que ha creat una nova hegemonia que fa molt difícil, per no dir impossible, la lliure expressió dels que no en formen part. I, molt particularment, s’ha posat l’accent en el presumpte paper que han exercit els mitjans de comunicació -especialment els públics- per crear un clima “asfixiant”.
Una vegada més, la crítica no es posa en el què sinó en el com, que és una manera de combatre el què per la porta del darrere. Però, així i tot, és una crítica que mereix ser atesa i comentada.
En primer lloc, cal admetre que, en pocs anys, el moviment sobiranista ha tingut un creixement exponencial imprevist. De ser durant molts anys l’expressió de l’aspiració d’entre una quarta part i un terç dels catalans, ha passat a ser-ho de sis de cada deu. I, efectivament, això vol dir que s’ha convertit en el corrent hegemònic, reduint l’autonomisme a ser representat per, aproximadament, una quarta part dels catalans. El marc de significació avui dominant a Catalunya és independentista i, per tant, la majoria de la majoria silenciosa -valgui l’expressió- també es mou en aquest marc. I, en conseqüència, és cert que els qui abans se sentien còmodes en la lleialtat autonomista, perquè era la que dominava de manera implícita i ningú no els en demanava explicacions, ara senten la incomoditat d’haver-se de justificar.
Tot el contrari és el que ens passa als vells independentistes. En temps d’hegemonia autonomista -permetin-me que m’hi inclogui, no per exhibir cap mèrit, sinó per honestedat intel·lectual-, la defensa de la independència de Catalunya es feia molt difícil. No es podia donar per descomptat que els interlocutors en compartissin l’ambició, i per tant, a vegades calia amagar-se’n per evitar ser objecte de riota, per evitar discussions que hom sabia inútils o, és clar, per no posar en risc interessos personals.
A més, calia desmarcar-se constantment de les expressions més agressives d’aquest projecte polític, o del fet que se l’associés a determinats moviments terroristes, com encara fa ara algun polític a la desesperada. En canvi, per primera vegada, hom sent el confort de no haver-se de justificar a cada moment. Això sí que relaxa! Encara que, val a dir-ho, es tracta d’una comoditat perillosa que, atenció, podria estovar l’exigència d’un pensament sobiranista crític.
I per tant, sí: ara són els autonomistes -o els neofederalistes-, i molt especialment els que obtenien els avantatges de ser a la banda de les majories, els que se senten fora de l’hegemonia política catalana i que estan experimentant allò que es viu quan no en formes part. No és estrany que hi hagi autonomistes a qui, en sentir-se per primera vegada fora
del consens de la majoria, els irriti haver-se de justificar sense tenir-ne ganes.
A més, el sentiment de ser minoria pot derivar en victimisme quan no s’hi està acostumat, que és justament del que acusaven ells les minories cognitives discrepants de l’hegemonia constitucional i autonomista anterior. Canvi de tornes! Si en aquest punt algú pot entendre el malestar dels autonomistes, som els vells independentistes.
Per algunes queixes que he llegit, de tot això se’n sol donar la culpa al paper dels mitjans de comunicació catalans. Sincerament, crec que les causes del canvi d’hegemonia no passen per aquí, com he mirat de raonar en articles anteriors. Però voldria discutir aquest argument dels mitjans de comunicació, esgrimit des del desconeixement de la realitat catalana i que els fets desmenteixen. Donaré dades d’audiència de la segona onada de l’EGM Baròmetre de Catalunya, del 4 de juliol del 2013. Pel que fa a la premsa generalista editada a Catalunya, la relació és d’un 16% amb línia editorial sobiranista per un 84% de, diguem-ne, tercera via.
Si hi afegim la premsa espanyola llegida a Catalunya, l’audiència de la premsa sobiranista cau al 13%. A la televisió, les audiències són del 75% a favor dels canals estatals (Antena 3, Telecinco, TVE1, La 2, Cuatro i La Sexta), mentre que totes les locals (TV3, 8tv, 33 i Super3) representen només un 25%, i sense entrar en les línies editorials. Només a la ràdio, l’audiència de RAC1 més la de Catalunya Ràdio suposa el 60%, mentre que el 40% restant se’l reparteixen les ones de titularitat espanyola. Si ens limitem als mitjans públics, la ràdio només arriba al 27% i la televisió al 21%.
I, per si fos poc, la pluralitat política als mitjans catalans comparada amb la pràctica nul·la presència del sobiranisme català als debats espanyols descriu una realitat encara més contundent. Ras i curt: d’hegemonia sobiranista en les audiències dels mitjans de comunicació que se segueixen a Catalunya, res de res.
És l’obsessió per suggerir la possibilitat d’un rentat de cervell col·lectiu que justifiqui el desvetllament sobiranista allò que porta a tesis tan fàcilment rebatibles com la d’atribuir una força desmesurada a uns mitjans amb audiències minoritàries. O a supòsits tan inversemblants com la d’un Govern coaccionat pel segon partit parlamentari -que, per cert, sumen majoria-, i que, en plena acció retalladora com no s’ha hagut de fer a cap altre territori, hauria tingut la capacitat d’encaterinar els seus ciutadans per portar-los a un suïcidi col·lectiu.
Vaja, un duet de flautes de Mas i Junqueras que, en una versió política Hamelin, estarien portant tots els ratolins a llançar-se de cap al mar. Si us plau: canvieu de cançó.
