“Les 3 coses que he après”, a Debats d’Educació

Qualitat i equitat són dos fonaments indestriables de la dimensió política de l’educació

En educació, em sembla impossible destriar equitat i qualitat, o voler-les contraposar com si una anés en detriment de l’altra. Sense qualitat, l’equitat és arranar per sota. Sense equitat, la qualitat és discriminatòria. Allà on he vist un treball de qualitat, he comprovat que es donaven oportunitats, tant si s’aprofitaven com si no. I l’obsessió per l’equitat (que, a vegades, el que emmascara és una certa desídia o, encara pitjor, molta incompetència), he vist com sempre restava oportunitats a certes expectatives individuals. Per a mi, equitat vol dir oferir les mateixes oportunitats d’enganxar-se a l’exigència de qualitat. Allà on hi ha ambició i qualitat docent és on l’equitat té ple sentit. Però ambició i qualitat demanen una prèvia: una bona formació del docent. I aquesta és una constant: ho reconec en la meva pròpia experiència escolar, ho he comprovat en la dels meus fills i la visc cada dia a la Universitat: no hi ha equitat sense bons professors.

Faig servir el terme “ofuscació” en el sentit de no veure-hi clar. I és que si bé els “principis” poden tenir un sentit orientador d’una acció crítica, també poden funcionar conservadorament, com una forma d’estalviar-se la incomoditat de contrastar críticament el pensament amb l’experiència. Ho podríem aplicar a moltes dimensions de l’acció educativa, però és plenament útil per pensar en la qüestió del desenvolupament de la responsabilitat individual. Els determinants de la ideologia educativa que han estat hegemònics al nostre país, han jugat en contra de la responsabilitat individual. Una certa concepció ingènua de l’individu, a qui caldria protegir de la societat per salvar-ne la bondat original, ha fet molt de mal. Si s’educa per fer possible un pensament lliure, per “alliberar l’individu de la tirania del present” com deia Ciceró, més que protegir, cal empènyer-lo cap a la societat, que s’hi barregi, que s’hi esgarrinxi, que es comprometi a canviar-la.

Crec que en una bona proporció, la motivació personal i el rendiment acadèmic tenen a veure amb l’assumpció per part de la institució escolar –i per tant, pel professorat i l’alumnat- d’una responsabilitat política, més enllà dels interessos individuals d’uns i altres. Tenim educació pública perquè al costat del dret a ser educats, tenim l’obligació d’educar-nos. Quan he tingut oportunitat de transmetre aquesta la idea que el rendiment acadèmic no anava només en benefici propi sinó de la comunitat, i que era un deure –m’agradaria poder-ne dir “patriòtic”-, la resposta ha estat, en general, molt positiva. Però també ho he de dir: ha estat rebuda amb una certa sorpresa. “Mai ens ho havien dit”, em solen comentar. Posar el rendiment acadèmic només en el pla dels avantatges personals, a més de pobre, pot arribar a ser fals. No és mai un engany, en canvi, des del punt de vista de l’interès general. I és a reforçar la idea que educar-se és un deure, que en dic reivindicar la dimensió política de l’educació.

Pot llegir aquest text al web dels Debats d’Educació (organitzat per la Universitat Oberta de Catalunya – UOC i la Fundació Jaume Bofill) clicant aquí.