Els altres moderats
Sóc un moderat. Fins i tot, radicalment moderat. I no tan sols un moderat que aspira a la independència de Catalunya, sinó que considera la independència com l’expressió d’una via moderada cap a la resolució d’un llarg desencontre que no ha trobat un encaix satisfactori en cap circumstància històrica. I com que, tal com deia Einstein, un problema que no troba solució delata que està mal plantejat, més que no pas insistir en una solució que s’ha demostrat impossible, el que cal és formular el problema d’una altra manera. La independència, doncs, és aquesta altra manera de poder trobar una bona solució a una vella aspiració: la de relacionar-nos amb Espanya en igualtat de dignitat per, efectivament, poder bastir tants ponts com faci falta. Molts més que no pas ara. Un propòsit que he repetit en aquestes mateixes pàgines fins al cansament dels meus benvolents lectors.
Per això, quan diumenge vaig llegir l’editorial que publicava La Vanguardia “Qui té por dels moderats?”, vaig tenir la convicció que m’hi podria sentir perfectament identificat. Sobretot perquè, en una societat democràtica, l’expressió més alta del diàleg i el pacte és la que conclou democràticament amb una decisió que tingui una majoria de ciutadans darrere i que els comprometi amb les conseqüències que se’n deriven. Precisament, la grandesa del gest democràtic –no pas la negociació opaca ni el repartiment del poder d’esquena al ciutadà– és el que assegura la cohesió d’una societat madura que ha après a viure sense por en la diversitat de tradicions i d’orígens, i també d’expectatives de futur. Així doncs, des de la meva perspectiva, el títol es podia entendre en aquest sentit: “Qui té por d’una consulta?”.
De la lectura completa de l’editorial de La Vanguardia, però, vaig arribar a la conclusió que més que no pas de la meva moderació, el text parlava de la d’uns altres moderats que, també carregats d’arguments, interessos i no poca sentimentalitat, s’inclinen per una altra via.
I parlant amb la confiança de saber que compartim moderació uns i altres, he de dir que estic d’acord que, sense caure en la debilitat o en la indeterminació, el diàleg i el pacte són el camí per a una bona resolució dels conflictes.
La divergència, doncs, és a l’hora d’assenyalar qui són els protagonistes de l’antagonisme que fa desitjable el pacte. I és que si bé l’editorial, molt justament, carrega les tintes sobre la intransigència del Govern espanyol, a l’altra banda hi situa el Govern de la Generalitat. Són aquests, realment, els dos pols antagònics?
Ja he dit que, segons el meu punt de vista, la petició d’una consulta és, precisament, l’oferta més rigorosa de pacte i de diàleg. I per tant, per mi, aquesta ja és la veritable tercera via que se situa entre els “impossible” que ens arriben disciplinadament i displicentment de Madrid, i la defensa que es fa, des de Catalunya, d’un vell statu quo que històricament s’ha demostrat incapaç de satisfer les aspiracions de dinamisme econòmic, prosperitat social, afirmació cultural i dignitat política dels catalans.
Perquè, de fet, no ens enganyem: amb l’experiència de l’Estatut de l’any 2006 a l’esquena i l’evidència de les majories polítiques actuals a Espanya, si ara s’arribés a obrir el meló d’una reforma constitucional, ¿qui podria creure que es desenvoluparia en un sentit favorable a les expectatives catalanes i no, precisament, en un sentit restrictiu, reculant respecte del que es va establir amb la Constitució del 1978? És, per tant, davant de l’antagonisme entre l’immobilisme autoritari i la marxa enrere que resultaria de qualsevol operació reformista que s’aixeca l’opció moderada i radicalment democràtica de preguntar a la nació catalana quin creu que és el millor camí per poder obrir-se al món en tota la seva plenitud i estendre ponts estables amb Espanya.
L’endemà de l’editorial de La Vanguardia, l’amic Antoni Puigverd publicava el seu article “Ara és l’hora, moderats!”, que en desenvolupava alguns extrems. No cal dir que també comparteixo les seves repetides apel·lacions als “molts catalans” que se senten incòmodes en les visions antagòniques, als que no volen anar a parar al ressentiment o la malenconia, i encara a la “majoria potencial” de reformistes. Amb la diferència, però, que no els situem en les mateixes coordenades. La gran majoria de sobiranistes que conec ho són perquè efectivament volen fugir dels vells antagonismes, perquè han abandonat el victimisme que alimentava el ressentiment i perquè s’apunten a un reformisme democràtic que, com va demostrar el fracàs de la reforma estatutària, és impossible de dur a terme dins d’Espanya.
De l’article de Puigverd, també m’agrada la citació que fa d’Adorno: “La llibertat no rau en el fet d’escollir entre blanc i negre, sinó en la reconsideració de l’elecció prescrita”. Ara bé: quina ha estat, fins ara, l’elecció prescrita? I qui és que es resisteix a reconsiderar el que estava prescrit? El que estem vivint ja és un escenari polític inaudit en el qual, tips d’haver d’escollir entre blanc o negre, i saltant-nos el guió previst, ara n’estem escrivint un de nou. El que no s’hi val és que Puigverd presenti la defensa de l’statu quo com si fos l’única actitud agosarada. No discuteixo pas la seva valentia a defensar-lo a cara descoberta, i no com els que ho fan amb la coacció i desacreditant l’adversari. Però en aquests temps d’incerteses, de valenties n’hi ha de moltes menes. Per això, ara també és l’hora dels altres moderats valents: la dels que volem una consulta democràtica pactada.
