La revolució horària

AraDiu André Leroi-Gourhan a Le geste et la parole : “El fet humà per excel·lència és potser menys la creació de l’eina que la domesticació del temps i de l’espai; és a dir, la creació d’un temps i d’un espai humans”. És per això que, quan m’he ocupat de qüestions educatives, he reprès les consideracions sobre l’organització del temps quotidià -n’havia fet la tesi- com a eina fonamental de domesticació de l’experiència i de la consciència. És a dir, he defensat la utilització dels horaris domèstics com a instrument per a la transmissió d’una determinada concepció del món, o d’això que ara s’ha convingut a anomenar valors.

NO HA D’ESTRANYAR, doncs, que m’afegeixi amb entusiasme al projecte Ara és l’hora ( www.reformahoraria.cat ) per a la reforma dels horaris a Catalunya que l’ARA va analitzar en un dossier divendres passat. Si bé l’objectiu central de la reforma és una organització més racional del temps, en el fons apunta a un debat sobre la concepció de la vida social. Més racional, en primer lloc, perquè vol fer compatible -conciliable- el temps de treball amb l’educatiu i el domèstic; perquè parteix de l’evidència que la baixa productivitat laboral té una de les seves raons principals en aquests horaris llargs però dispersos; perquè se sap que els dèficits en el rendiment escolar estan més lligats a la disbauxa horària -poques hores de son, extraescolars a hores de jutjat de guàrdia…- que no pas als continuats canvis de lleis educatives, o perquè és una obvietat que la discriminació de gènere s’expressa principalment en l’esclavatge horari.

PERÒ LA PETICIÓ DE CANVI d’horaris també és una denúncia dels condicionaments que actualment fan tan difícils (més difícil que l’increment de l’IVA) les pràctiques d’allò que en podríem dir alta civilitat : la lectura, l’afició a la música, l’assistència al teatre, als concerts o al cinema, l’estar ben informat, el cultiu de la relació social o, per què no, la simple possibilitat de badar. I encara més: una bona organització horària fa possible un millor clima de relació emocional. El símptoma més clar de les dificultats de domesticació horària -és a dir, la submissió a uns horaris salvatges- és la pressa i la impaciència que caracteritzen les nostres vides. De manera que -inútilment fins ara- m’he fet tips de predicar que l’entrenament de la paciència hauria de ser un dels grans objectius per a la millora no tan sols de la disposició per aprendre, sinó d’una bona educació cívica.

DE FET, EL MATEIX que explica que costi tant modificar una mala pràctica horària explica el gran poder d’uns bons horaris a l’hora d’aconseguir canvis socials positius. Les pràctiques horàries no són viscudes com una elecció racional, sinó que són rutines adquirides cegament, vistes com a fatalitats. I és pel seu caràcter inconscient que solem considerar que unes rutines horàries “salvatges” són l’expressió d’un major grau de llibertat, com si fossin “espontànies”, mentre que el bon ordre quotidià, resultat d’una planificació racional, sol ser vist com una constricció imposada. La paradoxa és que la suposada espontaneïtat -resultat de la irreflexivitat- és la porta d’entrada a les conductes submises, mentre que la llibertat només arriba plenament com a resultat d’una decisió conscient i crítica.

JA FA MOLTS ANYS, en un acte públic davant de les principals autoritats de l’època, les vaig amenaçar -irònicament- dient que si mai tenia la responsabilitat de governar Catalunya, el primer que faria seria posar ordre en uns horaris que considerava responsables de les més grans febleses econòmiques i morals del país. Afortunadament per a mi, sembla que ara podria ser l’hora d’aquest canvi revolucionari, i sense haver d’assumir tan altes responsabilitats.

 

Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant aquí.