No crec en el caràcter dels pobles ni en els ADN socials, una metàfora que m’irrita. Encara menys en el dels catalans: som un país d’història massa convulsa per haver establert pautes sistemàtiques de comportament. Hem viscut constants i rotunds desafiaments demogràfics. I no hem disposat d’instruments de dominació simbòlica forts a causa d’una manca de les estructures d’estat que els solen proporcionar. Aquí, per donar continuïtat al país, ens hem aferrat a la supervivència d’una llengua pròpia, i l’hem convertida encasus belli de la nostra existència, en l’expressió màxima de l’excel·lència creativa i la feblesa política.