Allò que no diem de PISA

La VanguardiaConfesso la meva desolació davant de la sacralització generalitzada de l’informe PISA cada vegada que n’apareixen resultats. Una sacralització, és clar, paral·lela a la interpretació simplista que se’n fa. Tant és que la majoria d’experts a qui es demana opinió relativitzin PISA. Inevitablement, la seducció d’un rànquing i, sobretot, d’un suspens fa embogir els titulars periodístics. És cert que a mida que passen els dies s’asserena la reflexió. Però mai no acabes de trobar cap observació sobre la metodologia emprada, com si els índexs emergissin directament de la realitat escolar i no de la seva manipulació. És la gran capacitat dels números de simular rigor, la mateixa força que tenen per mentir. Tampoc gairebé mai no s’indica res sobre els costos d’aquestes proves, la solvència de l’empresa que els fa o els interessos econòmics de les multinacionals que s’inventen els rànquings i les auditories de qualitat.

De la mateixa manera, hi ha escassíssimes advertències sobre com la submissió al rànquing de l’OCDE pot modificar les prioritats educatives al marge del debat pedagògic o de l’anàlisi científica de dades complexes. El professor Xavier Melgarejo, qualificat expert en el sistema educatiu finlandès, és dels pocs que assenyalen el risc d’una deriva excessivament competitiva. També escassegen les reflexions crítiques sobre els models de societat on els índexs de PISA són més elevats. Vinga defensar els valors en l’educació, i una nota ens fa perdre l’oremus i envejar Corea del Sud o el Japó, amb uns nivells de desordre emocional infantil que espanten. O se’ns vol comparar amb països com Finlàndia, amb un creixement demogràfic –del 2000 al 2013– del 4,8%, mentre a Catalunya supera el 20%. I tot això sense comptar els casos de frau, ben coneguts allà on hi ha més tradició avaluadora. El darrer, aquell que vaig descriure a “Incentius que surten per la culata” ( La Vanguardia, 3 d’abril del 2013) de la superintendent d’educació de l’estat d’Atlanta, Beverly L. Hall, que havia aconseguit grans millores durant el seu mandat –i increments substancials de sou– amb un sofisticat sistema per inflar els resultats dels tests amb la complicitat de 178 mestres i directors d’escola.

Però encara he quedat més desolat en veure aquest artefacte avaluador al servei dels escrúpols ideològics dels uns o dels interessos corporatius dels altres. Em sembla estrany que s’insisteixi a dir que el gran creixement de població immigrada de la primera dècada del 2000 no és significatiu en els resultats de PISA. La xenofília a Catalunya és prodigiosa i fa estralls en la nostra capacitat d’anàlisi. És irrellevant que la mostra catalana de PISA hagi passat del 10% d’immigrants –perdó, volia dir nouvinguts– del 2009 al 14% del 2012? I és clar que no es pot parlar d’immigració en general: no és el mateix la llatinoamericana a Madrid, que la nord-africana a Catalunya. Però si la disminució de la puntuació de fins a un 14% en l’avaluació dels alumnes nouvinguts respecte dels autòctons pot dir poc d’ells mateixos, sí que dirà alguna cosa de la capacitat del sistema per donar-hi resposta, oi? Si no, perquè hauríem de demanar una atenció i unes inversions especials per atendre-la?

El que sí que és un escàndol és associar aquests suposats mals resultats de PISA del 2012 a les retallades, com feia en un piulet la portaveu de l’Ustec, Rosa Cañadell. Primer, perquè o es creu o no en PISA, però no pot ser que s’usi només a conveniència. Segon, perquè les retallades iniciades el 2011 difícilment podien afectar els nivells de matemàtiques o ciències del 2012. Però, sobretot, perquè aquesta relació directa entre inversió i resultats s’hauria de demostrar i no simplement utilitzar-la per defensar interessos gremials. Recordi’s que el gran increment de despesa en educació entre el 2000 i el 2010 –a Espanya, proper al 30%– no va suposar cap millora significativa dels resultats de PISA. O consideri’s que la despesa pública el 2010 en alumnes públics a Espanya era superior en un 15% a la mitjana de l’OCDE i de la UE-21. I observi’s el cas de Suècia, que amb pressupostos més alts que els de Finlàndia, obté resultats molt més baixos que Espanya i Catalunya en tots els terrenys. I és que diversos estudis mostren que a partir d’un determinat nivell de despesa pública, la millora dels nivells educatius depèn d’altres variables. O de com es gasta, és clar.

Però, sobretot, resulta inquietant que es mantingui el tòpic que la capacitat de progrés d’un país depèn principalment dels nivells educatius que mesura PISA. Em caldria un segon article per introduir prou elements de sospita com per mostrar que tot plegat és molt més complex que no pas el que mostra un rànquing mal llegit. Però n’hi ha un que em sembla definitiu. Com és que ningú no ha destacat que Israel, una gran potència econòmica industrial basada en el coneixement, la innovació i el desenvolupament científic –i que Catalunya vol imitar–, ocupa, en ciències i matemàtiques, el cinquè lloc… començant per la cua d’entre els 34 països de l’OCDE estudiats per PISA (entre Grècia i Hongria en matemàtiques, i entre Grècia i Eslovàquia en ciències)? Hi ha explicacions? La premsa d’allà, també n’ha fet grans titulars tremendistes?

No pretenc dir que tot va bé, ni que els rànquings no valen per a res. Em donaria per satisfet si no utilitzéssim PISA per convocar tots els nostres fantasmes polítics, ideològics o gremials i ens ocupéssim de prendre el gran compromís per l’educació que, més enllà de les reformes escolars, necessita Catalunya.

 

Il·lustració d’ÓSCAR ASTROMUJOFF
Pot llegir l’article al web de La Vanguardia clicant aquí.