La raresa del Nadal
Pot semblar ociós, si no absurd, aprofitar el dia de Nadal per preguntar-se per què aquesta festa manté tanta força social i una identitat pròpia en una societat que és capaç de fondre-ho tot en un magma caòtic. I he dit fondre, per bé que, per seguir les metàfores socials de moda, potser la pregunta –adreçada al senyor Bauman– hauria de ser: com és que encara no hem liquat el Nadal? Certament, la pregunta té sentit si estem d’acord que Nadal és gairebé la darrera festa autèntica del calendari festiu actual. Però si se m’accepta la premissa que Nadal, més enllà de com el farceixi cadascú, manté un sentit propi que el fa únic, llavors la resposta esdevé interessant per conèixer millor la societat en què vivim.
D’entrada, fem una consideració metodològica. Encara que sembli contradictori, una de les condicions per poder entendre allò que de tan comú com és no ens suscita cap interrogant, és adoptar una mirada estrangera. És a dir, cal intentar situar-se fora d’aquesta naturalitat i ser capaç de sorprendre’s del que és ordinari i interrogar-ho amb cara de sorpresa. Així, la pregunta pertinent sobre Nadal obliga, primer, a saber què té d’estrany per, seguidament, donar compte d’aquesta excepcionalitat.
Des del meu punt de vista, la raresa de Nadal és, com he dit, que sigui la darrera festa “autèntica”. És a dir, que no s’hagi convertit en unes meres vacances ni en un pretext per al consum exacerbat. No dic que per alguns no passin de ser unes vacances o que d’altres ho aprofitin per consumir sense mesura. Però ni una cosa ni l’altra no n’han desdibuixat el perfil central. Fins i tot es podria dir que, en la seva dimensió descristianitzada, el Nadal conserva els significats més profunds i es manté com la principal manifestació de religiositat social contemporània. És per això que parlo de “festa autèntica”, en el sentit que el que compta continuen sent les significacions profundes que celebra i els sentiments que desvetlla.
El primer senyal de raresa el descobrim en la lògica social d’aquesta festa: és una celebració que té una llarga espera. En la versió cristiana, parlem de l’Advent, que són quatre setmanes de preparació. Però en la versió laica, pràcticament són dos mesos de preàmbuls que van des de les primeres aparicions de torrons a les lleixes dels supermercats, passant per les planificacions dels àpats festius i fins a l’engalanament de l’espai públic.
És a dir, no hi ha cap altra festa que vagi associada a aquest grau d’anticipació i planificació. I, des del punt de vista de la lògica festiva, l’espera és un dels continguts fonamentals, de la mateixa manera que la precipitació, la immediatesa o la improvisació en són la negació.
El segon senyal de la fortalesa festiva del Nadal es manifesta en allò que Émile Durkheim n’hauria dit l’increment de la densitat de la vida social. És a dir, es produeix una acceleració dels intercanvis socials, més enllà de les habituals xarxes que també treuen fum.
Nadal és la festa de les trobades extraordinàries de familiars i amics. Són encontres en els quals es posa de manifest no tan sols les afinitats dels reunits, sinó sobretot les discrepàncies més profundes: les futbolístiques, les polítiques, els gustos musicals o les preferències televisives. No ho dic pas amb ironia, no. La manera de discutir, és a dir, les estratègies que fem servir en aquests grans encontres amb amics i família per afermar les proximitats i corroborar les distàncies personals, consisteixen no pas a entrar en grans debats presidits per la profunditat i la racionalitat, sinó a situar-los en la superfície, en la banalitat de les preferències subjectives, dels gustos, de les adhesions incondicionals. No cal, per tant, que ningú pateixi per aquestes divisions en els àpats festius, perquè formen part intrínseca de la funcionalitat social de la festa i de la seva capacitat de connectar amb la vida de cada dia. En tercer i darrer lloc, queda la qüestió de la significació festiva que es manté per damunt de les versions tradicionals cristianes i de les laïcitzades adaptades a nous llenguatges. I quin és aquest pòsit substancial que es manté viu? La resposta demanaria una extensió i profunditat de la qual ara ni disposo ni potser seré capaç de resumir. Però jo l’associaria a dues dimensions principals. D’una banda, la connexió amb la naturalesa i el principi de la vida. La imatge central del Nadal és el naixement, els símbols són l’arbre i la llum, els colors són el vermell i verd –els de la vida animal i la vida vegetal–… D’altra banda, hi ha la solidaritat com a principi rector de tota la festa. Les més grans manifestacions de la caritat tradicional o la solidaritat moderna es vinculen a aquests dies, i les relacions interpersonals queden tenyides per aquest relaxament dels comportaments més egòlatres per donar lloc als més generosos. Tot el relat nadalenc, en totes les seves versions –contes tradicionals, literatura, cinema…–, s’ajusta a aquest model de la reconciliació i l’esperança d’un renaixement.
En definitiva, Nadal és la darrera gran festa per aquests tres elements excepcionals: una experiència temporal fonamentada en l’espera; una vivència d’intercanvi interpersonal més enllà de l’afinitat i l’interès, i una significació transversal que ens vincula simbòlicament a l’arrel de la vida, a la reconciliació i al renaixement.
És per això que té tant sentit desitjar-nos un bon Nadal!
