De les humanitats a les piulades
Ha coincidit en el temps la presentació a l’Institut d’Estudis Catalans del manifest Unes humanitats amb futur –que vaig signar– i la publicació de l’esplèndid text del professor Xavier Antich Per què necessitem les humanitats? Conviure amb els clàssics per viure el present, editat pel Centre d’Estudis Jordi Pujol. El primer és un text a la defensiva, amb riscos –tot i que matisats– com el de confrontar humanitats i ciències, un xic moralitzador i més aviat situat en l’espai de la lamentació gremial. El segon, simplement argumenta de manera propositiva el valor de les humanitats i, a més, ho fa amb les seves eines. És a dir, les enalteix amb un text d’una alta qualitat humanística –ben escrit, ben fonamentat, exigent i de lectura plaent– i mostra de manera fefaent que els clàssics, com diu l’autor, “estan plens de vida”.
Tanmateix, hi ha altres camins de defensa de les humanitats que més aviat aconsegueixen el contrari del que es proposen. Un és del lament pels temps passats. No he sabut mai, però, quins han estat aquests temps d’esplendor de les humanitats. Perquè, sí, a finals dels seixanta jo vaig fer dos anys de llatí obligatori. Però els qui estudiàvem batxillerat érem una ínfima minoria, la llei d’Educació General Bàsica que faria obligatòria l’escola fins als 14 anys encara no existia i l’analfabetisme a Espanya arribava a un 15% de la població major de 10 anys. D’altra banda, tot i els efectes de la crisi actual, mai com ara no hi ha hagut tants alumnes de teatre o de música, tanta oferta d’espectacles i concerts o tanta producció literària i tanta lectura, ni tants museus i tants visitants.
Un altre camí fallit de defensa de les humanitats és el de cantar les bondats… de la seva inutilitat. Les humanitats s’oposarien a les maldats del capitalisme, el materialisme i l’individualisme del món modern. Tot el contrari del que fa el text de Xavier Antich, que en mostra la radical utilitat, i que m’ha recordat el títol d’aquell llibre del teòleg José María González-Ruiz, Dios es gratuito pero no superfluo, qualificatius que es podrien dir també de les humanitats. Això per no esmentar l’oportú article de Gregorio Luri, diumenge passat en aquest mateix diari, en què explica amb paraules sàvies la necessitat de les humanitats: “La civilització és fràgil i vulnerable, i ningú no neix civilitzat. Civilitzar significa educar l’atenció i la gana. L’humanisme té per missió oferir als homes motius nobles en els quals posar l’atenció i als quals adreçar la gana”. Una necessitat, d’altra banda, que no queda mai satisfeta perquè recomença amb cada nou nascut.
També em sembla un greu error tornar a la vella rivalitat entre ciències i humanitats, com si el problema fos veure qui s’emporta el tros més gros del pastís en el currículum escolar. De fet, els gremis dels científics i els enginyers, per no dir dels matemàtics, també lamenten els baixos nivells de vocacions en el seu terreny i el poc cas que els fan els mitjans de comunicació. En el fons, és senyal d’una mirada molt antiga que s’avaluï els continguts educatius en termes d’hores de docència o de l’obligatorietat d’una assignatura, que perd de vista l’aspecte més rellevant. D’una banda, la qualitat i l’ambició humanística i científica del professorat, i de l’altra, allò que en podríem dir l’aspiració civilitzatòria que transmet l’entorn familiar i social de cada individu.
Finalment, crec que les visions pessimistes en relació al lloc de les humanitats està marcada per la mirada desconfiada cap a les noves tecnologies de la informació i la comunicació. Ja fa molts anys que Edgar Morin, a L’esprit du temps. Essai sur la culture de masse (1962), va posar al descobert el malestar de les elits culturals quan la seva hegemonia se’ls havia escapat de les mans. Això era en temps de l’arribada massiva de la ràdio, la televisió o d’aquella música que, despectivament, es qualificava d’“enllaunada”. I ara són les xarxes socials les que tornen a desafiar la comprensió de la realitat cultural del nostre temps. Si fa uns anys el debat s’establia en la discussió entre el valor cultural de J. S. Bach i The Beatles, ara sembla que es contraposa l’escriptura i la piulada.
Una bona manera d’escapar-se del parany d’aquest fals dilema ens la posa davant dels ulls Xavier Antich en el seu text quan, amb Maria Zambrano, ens recorda que “escriure ve a ser el contrari de parlar”. Escriu Zambrano: “Parlem perquè alguna cosa ens apressa, i això ens arriba de fora. Per la paraula dita ens fem lliures de les urgències del present, de la circumstància que ens assetja”. Les paraules “ens fugen de la boca” i per això sovint hem de corregir-nos. I afegeix: “La paraula dita és, per urgent, sempre temptativa, com si sortís una mica a les palpentes”. Doncs bé, des del meu punt de vista, eines com Twitter el que fan és tecnificar les maneres de parlar, eixamplant-ne l’abast, però en cap cas atempten contra l’escriptura, ni la banalitzen. Una piulada és més a prop del llenguatge oral que de l’escrit, i com passa amb l’oralitat, la piulada empeny l’escriptura.
Diu Antich: “En l’escriptura, al contrari de desprendre’ns de les paraules, les retenim. I retenint-les és com les fem pròpies, nostres, segellades pel domini de qui les escriu”. Des del meu punt de vista, les humanitats són l’instrument que ens permet fer el pas de la pilada a la lectura i l’escriptura. Com concloïa Luri, “l’humanisme només és útil a qui està disposat a combatre la vulgaritat que porta adherida a l’ànima”.
