Consells que ningú m’ha demanat

Parlo de l’actitud amb què Espanya està responent al desafiament sobiranista de Catalunya i que –és una evidència– no tan sols no serveix per distensionar el procés, sinó que l’encabrita. I els meus consells són aquests. En primer lloc, aconsello a Espanya que abandoni el seu estil amenaçador i s’adoni que les seves intimidacions són absolutament contraproduents. L’amenaça només és eficaç quan la relació de submissió que la fa creïble no està qüestionada. Però hi ha dues raons que expliquen per què a Catalunya les intimidacions no fan cap efecte sobre els qui s’haurien d’espantar. Una, perquè s’ha abandonat l’actitud victimista i quan arriben les comminacions no fan altra cosa que confirmar l’encert i la urgència d’abandonar la relació de dependència. La segona, perquè l’amenaça no tan sols no ofereix cap alternativa a allò que ha provocat el desafecte sinó que n’exaspera la resposta.

En segon lloc recomano a Espanya que jugui net i s’oblidi dels pronòstics apocalíptics sobre la possible secessió de Catalunya. La majoria de desgràcies que s’anuncien no són el resultat inevitable del mateix procés, sinó que vindrien provocades intencionadament, com a expressió del ressentiment polític produït per l’abandonament de la relació. Només cal veure la diferencia entre un divorci de comú acord i un divorci amb batalla campal, on hi ha qui està disposat a prendre mal sempre que en faci a l’altre. Posem l’exemple del debat sobre si una Catalunya independent seguiria a Europa o no. Quan s’avisa que en quedaríem fora, sabem que no seria per raons inevitables, sinó perquè Espanya ens vetaria l’entrada, fins i tot sabent que la primera i gran perjudicada d’aquesta exclusió seria ella mateixa, i després, esclar, Europa.

Aconsellaria a Espanya, en tercer lloc, que comencés a fer bons estudis sobre la viabilitat d’una Espanya sense Catalunya. Sobre la d’una Catalunya sense Espanya ja se n’han fet molts, el darrer presentat la setmana passada pel Col·legi d’Economistes. Fins ara, Espanya s’ha estimat més gastar tots els cartutxos per demostrar la inviabilitat política, jurídica, econòmica i moral de la Catalunya independent. Però, en el punt de no-retorn en què ens trobem, i ni que només sigui per si finalment el procés sobiranista no fracassa, el més intel·ligent seria començar a estudiar en quina situació quedaria Espanya després de la secessió. Jo sóc dels que estan convençuts que Espanya, sense Catalunya, té tant o més futur. L’estalvi de la tensió política que li provoca la diversitat cultural i el pluralisme nacional podria retornar-li la serenitat necessària per redefinir i tancar el seu projecte nacional, eternament inacabat. Econòmicament no tindria per què no sortir-se’n, particularment si fos cert allò de “Catalunya pide, Extremadura paga” que afirmava el president d’aquella comunitat. I sobretot, si com sosté l’exministre José Borrell, Catalunya no té cap dèficit fiscal i, per tant, no s’ha de notar la pèrdua.

En quart lloc, aconsellaria a Espanya que acceptés el diàleg amb Catalunya. Certament, per dialogar cal estar disposat a escoltar. I la primera condició per escoltar és deixar que l’interlocutor parli. Catalunya ha de parlar –perquè la veu sigui com més clara i intel·ligible millor– a través d’una consulta o referèndum. El diàleg no és imposició, sinó que parteix de la capacitat de posar-se a la pell de l’altre. És a dir, primer cal escoltar, i després voler entendre. Catalunya també, esclar. Però el que ara sentim i entenem des de Catalunya és que des d’Espanya no es vol escoltar perquè no es vol entendre. Per això el ministre Margallo ens ha aconsellat, en un moment de franquesa que s’agraeix, que passem directament a fer una declaració unilateral d’independència. Però permeti, senyor ministre, que insistim a parlarne, perquè preferiríem un bon acord de secessió.

Finalment, Espanya faria bé de començar a imaginar l’endemà de la independència de Catalunya. L’ideal seria que en la celebració del primer any de la República de Catalunya ja poguéssim comptar entre els convidats amb els màxims dirigents espanyols. I, a l’hora d’imaginar aquest endemà, recomanaria que pensessin en quina relació es podria establir entre les dues nacions veïnes per aprofundir en els lligams tradicionals que han tingut. La bona relació passaria també per un treball mutu de reconeixement dels errors històrics comesos. Per un treball de reconciliació a partir d’un exercici honest de memòria històrica.

Són consells donats des de la més gran modèstia, conscient que adreçar-me a Espanya, és a dir, als qui en porten les regnes en qualsevol dels seus camps, és un gest veritablement desmesurat per part meva. Però, què voleu que us digui: tinc la convicció que si se seguissin, la independència de Catalunya acabaria estant més a prop d’un tràmit administratiu que del diluvi universal. O si voleu, més a prop de la separació de vellut txeca i eslovaca que d’altres casos que no goso ni esmentar. Perquè són els qui parlen de xoc de trens els qui, precisament, tenen a les mans evitar-lo.