Les apel·lacions al diàleg entre Espanya i Catalunya són més insistents com més obvi és que no es donen les condicions per fer-lo possible. En aquest afer, hi ha invocacions al diàleg que s’assemblen més a una pregària per demanar que plogui en plena sequera que no pas a un pronòstic de pluja resultat de l’evolució de les isòbares dels mapes meteorològics. Encara més: en la mesura que l’expectativa de diàleg se situa en la simple voluntat subjectiva dels dirigents que l’haurien d’emprendre, en els presidents Rajoy i Mas, la seva plausibilitat s’allunya més i més de l’horitzó. I és així perquè aquí no hi ha en joc ni bones intencions ni tarannàs flexibles, i situar les dificultats en aquest pla delata que no se sap fer una diagnosi correcta del punt en què ens trobem.
Per començar, el diàleg només és possible si hom és capaç de posar-se a la pell de l’altre. Això implica saber escoltar abans de parlar i, sobretot, exigeix un mínim de confiança per creure en la veracitat de la paraula de l’interlocutor. I ara com ara, primer, no es vol ni escoltar ni entendre les raons dels qui proposen el desafiament de l’exercici del dret a decidir. I segon, hom segueix atribuint al president Mas intencions espúries: que si està coaccionat per ERC, que si tem per la pèrdua de vots, que si l’empresariat l’ha abandonat i cada dia està més sol, que si utilitza l’escola i els mitjans públics per imposar un “pensament únic”… Tot, menys que Mas s’ha posat al costat de la petició majoritària dels catalans per decidir la seva futura relació amb Espanya.
Algú dirà que el mateix es pot dir per l’altra part, i que no es pot esperar diàleg quan ja s’ha marcat data i pregunta per fer la consulta que els catalans han exigit als seus polítics. Però qui digui això oblida d’on arrenca tot el procés. L’inici de petició de diàleg polític de Catalunya amb Espanya el fa Pasqual Maragall amb la seva proposta de reforma de l’Estatut.
Aquell intent fracassat que Alfonso Guerra va explicar com l’havien atès: qualificant el projecte d’“infumable” i confessant que hi havien passat el ribot durant la comissió constitucional a les Corts (afegint, literalment: “¡pa qué vamos a andar con eufemismos, coño!”). I la petició de diàleg, després de quatre anys de deliberació humiliant, va obtenir un altre no el juny del 2010 per part del Constitucional. I encara es va tornar a donar un cop de porta a la recerca de diàleg la tardor de 2012, quan es proposava un nou pacte fiscal. Allò sí que van ser peticions de diàleg polític: amb fets, amb propostes, dins de la legalitat i lleials.Però, i Catalunya, que no s’ha de posar a la pell de l’altra part? No ha comès també els seus errors, en aquest projecte fallit de més de trenta anys de convivència dins d’un mateix marc constitucional? Segur que sí. Particularment, dos grans errors. Un, fer avançar l’autogovern des de l’ambigüitat. Dos, relegar la seva dignitat nacional i prioritzar els interessos espanyols dels poders fàctics catalans. El primer error explica en bona part la sorpresa que ara s’han endut quan comproven que s’ha acabat aquell joc que tan els empipava però que acabaven trobant tan pràctic. El segon error explica que els sectors econòmics més beneficiats per aquella moderació catalana que relegava la defensa de la dignitat a les sobretaules domèstiques de les festes de guardar, ara se sentin abandonats pel president Artur Mas.Tornar al punt de partida per reiniciar el diàleg, doncs, de cap manera no significaria renunciar a la consulta, sinó tornar al 2004, quan Catalunya proposava una renovació del pacte de convivència. Però ens podem permetre tornar deu anys enrere per esborrar tots els no humiliants i esperar deu anys més confiant en un comportament lleial que fins ara no hem obtingut? És imaginable que en el període de més retrocés de l’autogovern, el de més incompliments dels pactes, el de més deslleialtats per part de l’Estat, els catalans puguem fer confiança a vagues insinuacions de diàleg o a inversemblants promeses de canvis constitucionals?Els catalans superarem aquest decenni negre (2004-2014) de la nostra relació amb Espanya, però ho farem des d’unes noves bases de relació entre veïns. Tot plegat podria haver anat d’una altra manera. Però no ens enganyem més: si algú compta que els catalans, per dialogar, renunciaran a la seva exigència de decidir democràticament el futur de relació amb Espanya, és que encara no ha entès la magnitud del desafiament polític. Això no és una rebequeria. Primer, cal entendre d’una vegada que a Catalunya ningú no podria liderar la renúncia a allò que exigeix un 80% de la població sense prendre mal. En segon lloc, cal donar per fet que el diàleg polític entre Catalunya i Espanya només es podrà reprendre després de l’exercici democràtic de decidir, sigui de la manera que sigui. Tercerament, mentrestant, més que no pas dialogar, el que cal és aspirar a una treva de noagressió que permeti que cadascú prepari l’endemà de la consulta. En quart lloc, com que no hi ha marxa enrere, el més racional seria pensar en escenaris que minimitzessin els costos i maximitzessin els beneficis de la secessió. Finalment, com no em cansaré de predicar, el més desitjable seria que el diàleg es reprengués, no només per posar fi civilitzadament a l’antiga societat, sinó per construir un nou marc de relació des de la igualtat de dignitats nacionals i polítiques. Aquest és el diàleg que cal reivindicar.
Il·lustració de JORDI BARBA
Pot llegir l’article al web de La Vanguardia clicant aquí.