Passar pantalla, doncs, no és una simple adaptació d’un antic gir idiomàtic al canvi d’hegemonia cultural causada per una nova tecnologia –el pas del llibre a la pantalla–, sinó que suggereix una nova manera d’entendre el món i d’actuar-hi. És a dir, sostinc que l’expressió passar pantalla anuncia una veritable novetat epistemològica. Passem pantalla quan, una vegada esgotat un camp d’experiència social, individualment o en grup, ens encarem a un escenari nou, amb unes regles noves inicialment desconegudes i que haurem de descobrir. Un nou escenari en el qual sabem que no viurem indefinidament i que afrontem amb l’ànim, una vegada superat, de passar al següent. Es tracta, en definitiva, d’una concepció del progrés de la vida personal i social entesa no pas en el vell sentit acumulatiu d’experiència, sinó que accepta l’actual desafiament d’una complexitat cada vegada superior. Cada nivell de joc pressuposa la superació de l’anterior, sí, però en el següent el model canvia i cal adaptar-se als nous reptes i inventar estratègies noves. És un model epistemològic que contradiu la famosa idea de societat líquida sense referents de Bauman, i que posa al descobert un nou tipus de referencialitat molt més adaptada a la incertesa.

Els canvis epistemològics lligats a les innovacions tecnològiques han estat àmpliament estudiats en les ciències socials. Particularment, arran de l’arribada dels mitjans de comunicació audiovisuals, l’obra clàssica és Divertim-nos fins a morir de Neil Postman, que troba en la televisió l’acompliment d’aquell món feliç que va pronosticar Aldous Huxley. I també és molt conegut el pamflet apocalíptic de Giovanni Sartori Homo videns. Tot i que, pel meu gust, és l’historiador Giovanni de Luna qui ha fet les reflexions més interessants a La passione e la ragione sobre la nostra manera d’entendre i viure el temps i l’espai en trencar les regles tradicionals de la sincronia i la distància i fer possible la simultaneïtat i la ubiqüitat virtuals.

Com que comparteixo el postulat de Robert Nisbet que la sociologia històricament s’ha inspirat en l’art –la novel·la, la pintura– per definir els seus grans temes i models d’anàlisi, també crec que ara hem d’estudiar la societat actual a través dels seus nous models de comprensió –i de construcció– de la realitat social. Això vol dir que necessitem recórrer al cinema, a les noves arts videogràfiques, però sobretot als models d’imaginació social que creen les noves tecnologies que ens proposen com conèixer i relacionar-nos amb el món. I és en aquest sentit que si cada vegada més vivim “passant pantalles”, en el sentit que hem definit, aquesta categoria hauria de formar part dels patrons d’anàlisi sociològica i, per extensió, del conjunt de les ciències socials.

Posaré un exemple de la potència analítica d’aquest model aplicant-lo a l’estudi del procés sobiranista a Catalunya. En primer lloc, podríem entendre el pas de l’autonomisme a l’independentisme com un gran salt de pantalla, produït per la constatació popular que el nivell anterior quedava definitivament superat pel col·lapse de la proposta de reforma d’Estatut. En altres ocasions he defensat que el clic –per cert, un altre terme que caldria introduir en els nostres models d’anàlisi– que hauria portat a fer el salt de pantalla, al next pattern independentista, va ser l’intent d’humiliació per aquella derrota. Però sigui això o una altra cosa, el cert és que una part molt important dels catalans ja estan instal·lats en una nova pantalla, certament més complexa i incerta, però en la qual estan disposats a arriscar tot el que tenen mentre no es torni enrere.

En segon lloc, analitzat el procés en aquests termes, diríem que les institucions de l’Estat espanyol intenten aturar la jugada independentista aferrats a les regles de la pàgina anterior. És per aquesta raó que cada vegada que ministres, tribunals i tota mena d’experts recorren als vells estratagemes de l’amenaça i de la por –que en la pantalla de l’autonomisme eren tan eficaces–, es comprova que són totalment innòcues pels qui ja juguen al nivell següent. Encara més: cada vegada que el ministre Margallo envia la Catalunya independent a l’espai sideral o la condemna a l’infern etern, els jugadors de la nova pantalla se senten encara més alliberats, convençuts que és just perquè estan situats en un altre pla que ja no se’ls podrà atrapar.

En tercer lloc, i finalment, és pel fet que l’independentisme és en una altra pantalla que una metàfora com la del xoc de trens és del tot inversemblant. I, per aquesta mateixa raó, tothom entén que la tercera via no pot ser un inexistent estadi intermedi entre pantalles, sinó que és l’últim refugi argumental dels que encara no són capaços de saltar de nivell.