L’honor de Raimon

En la meva valoració hi ha, inevitablement, el reconeixement de l’empremta de Raimon en la meva pròpia experiència i creixement personal. Adolescent, quan l’escola els ignorava, vaig descobrir Salador Espriu i els clàssics medievals catalans a través de Raimon. També és a través de Raimon que vaig entendre que pertanyia a una cultura nacional que abastava el conjunt dels Països Catalans. Encara més: jo que no he militat mai en cap organització política, vaig descobrir l’interès per la política a través dels recitals de Raimon. Per primera vegada vaig conèixer la política repressiva que es manifestava amb contundència amb aquells grisos amenaçadors que vigilaven el primer gran concert al qual assistia, el 1967, al pavelló de la Sagrada Família de Terrassa, organitzat per un comitè d’ajuda als presos polítics, si no ho recordo malament. I també amb Raimon –i amb Dylan, diguem-ho tot– vaig descobrir la política de resistència amb el Diguem no, i encara la política esperançada amb el D’un temps, d’un país, una cançó que mai no ens hauria de deixar d’acompanyar, ni amb la independència assolida.

Tanmateix, allò que m’interessa assenyalar és la que em sembla una clara línia de continuïtat entre la capacitat de Raimon per fer-nos sortir de casa en temps de molta por, i l’actual mobilització a favor de la causa sobiranista. Que se m’entengui bé: no vull pas forçar la vinculació de Raimon amb cap aspiració política concreta. No dic això. Al qe m’estic referint és al paper de Raimon en la formació d’una cultura civicopolítica que ens va dotar d’arguments ètics i estètics, que ens va fer descobrir el valor i la força del coratge moral que comporta el risc artístic i polític que sempre ha acompanyat el compromís de Raimon i que ens ha entrenat de manera pràctica quan l’hem acompanyat en la seva carrera artística.

L’últim que voldria fer és menystenir la dimensió pròpiament creativa en el terreny musical, literari i interpretatiu de Raimon. No cal que digui que té valor per si mateixa, com han reconegut les innumerables distincions que l’han fet ressaltar. Tot el contrari. El que vull dir és que si una cultura civicopolítica es manté sòlida al llarg del temps és perquè els seus referents són consistents, més enllà dels objectius polítics precisos que pugui prendre a cada moment. Perquè si alguna cosa es pot dir de les cançons de Raimon, és que ningú mai no les podrà acusar d’haver estat al servei d’una demagògia política circumstancial i fàcil. Potser és això el que ha fet que Raimon hagi estat el menys popular –i, alhora, el més influent– de tots els qui ens han posat lletra i música als darrers cinquanta anys de la nostra vida social, cultural i política.

El lector comprendrà que si bé no em correspon fer l’elogi de les qualitats literàries i musicals de Raimon, en canvi, no puc evitar acostar-m’hi des d’una perspectiva sociològica, com a fenomen social, com a formador d’una memòria que ha contribuït decididament a reinterpretar un passat prou galdós fins a posar-lo al servei d’un present capaç de mirar cap al futur amb esperança. I no tan sols ha marcat la nostra manera de concebre la lluita, sinó també l’amor, el temps o el paisatge. El nostre món, en tinguem consciència o no, és ple d’imatges, de metàfores, preses del món literari i musical de Raimon. No només de Raimon, és clar, perquè aquest país és prou complex com per poder incorporar a les seves representacions mentals matisos i discrepàncies ben diverses. Però sí que ho ha fet en una proporció molt i molt destacada, prou gran com per haver estat considerat que el creador d’aquests imaginaris era mereixedor del premi d’Òmnium.

El diccionari de l’IEC defineix honor, en la seva primera accepció, com la “qualitat moral que porta a algú a no fer res que el pugui desmerèixer en l’estima dels altres i en la pròpia”. I en la segona, fer honor, significa “donar prova, amb els actes, el capteniment, etc., de l’estima en què es té alguna cosa”. És així que, efectivament, podem dir que Raimon és un home d’honor, d’altes qualitats morals, però també que, a través d’Òmnium, aquest país li fa honor en mostrar-li una estima que, més enllà del premi, es demostra en la vigència del model de compromís civicopolític que Raimon ha contribuït tan destacadament a establir i fixar en tots nosaltres.