La desconnexió
Escriu Étienne de la Boétie a La servitud voluntària (Quaderns Crema, 2001): “Si per tenir llibertat només cal desitjar-la, si solament es requereix el simple voler, ¿es trobarà al món alguna nació que, a pesar de tot, la consideri massa cara?”. Es tracta d’un text de mitjans del segle XVI en el qual se sosté la idea –com diu el traductor i autor d’un estudi preliminar, Jordi Bayod– que “la causa última de l’opressió política és la voluntat dels mateixos que en són víctimes”. Cal dir que De la Boétie confiava amb entusiasme en la cultura i l’educació com a via per despertar la consciència dels individus: “Els llibres i el saber donen als homes, més que cap altra cosa, el sentit i l’enteniment per reconèixer-se i per odiar la tirania”.
Cito aquest text –que desconeixia fins que me l’ha fet descobrir el professor Joan Vergés al seu esplèndid La nació necessària (Angle Editorial, 2014)– perquè em sembla veritablement oportú per aprofundir en la comprensió del procés polític que vivim a Catalunya. I, particularment, és idoni per il·lustrar això que aquests darrers dies s’ha convingut a anomenar “la desconnexió”. Efectivament, el procés sobiranista que es viu a Catalunya és, principalment, un procés de desconnexió mental amb la violència simbòlica que, amb èxit, fins fa ben poc havia estat exercint l’Estat espanyol sobre els catalans. El president José Montilla va ser dels primers a adonar-se’n i ho va anar a advertir a Madrid, el novembre de 2007, fent notar que s’havia entrat en un profund procés de desafecció cap a Espanya. Naturalment, no se’l van prendre seriosament.
En altres articles he suggerit la meva hipòtesi sobre quin ha estat el desencadenant d’aquesta desconnexió. Però, hagi estat o no una resposta a la humiliació derivada de l’abús pel dramàtic fracàs del procés de reforma estatutària, el cert és que el trencament irreversible dels lligams que garantien la “servitud voluntària” a l’Estat ja és una realitat incontestable. I això, per molt que s’insisteixi a negar-ho. No: la desconnexió no és conseqüència d’un caprici partidista, i encara menys de l’obsessió malaltissa d’un president. És resultat de la desconsideració i l’abús per part de l’Estat espanyol, que ens havia acabat prenent més per súbdits que no per ciutadans.
Joan-Lluís Lluís analitzava de manera brillant i premonitòria aquest procés de desvinculació en un article publicat a l’Avui, “Revolució francesa i independència catalana”, el 27 de setembre del 2010. L’escriptor citava Alexis de Tocqueville, a L’antic règim i la Revolució (1856), sobre les causes de la revolta: “Els nobles tenien privilegis enutjosos, posseïen drets onerosos; però asseguraven l’ordre públic, distribuïen la justícia, feien executar la llei, socorrien el feble. A mesura que la noblesa deixa de fer aquestes coses, el pes dels seus privilegis sembla més feixuc i la seva existència mateixa acaba per no ser entesa”. I encara afegia una altra idea esplèndida de Hannah Arendt, d’Els orígens del totalitarisme (1951): “Existeix una mena d’instint racional que permet de pressentir que el poder ocupa una certa funció i posseeix una utilitat general”. Però “la riquesa sense el poder i un capteniment altiu sense influència política són sentits com a privilegis de paràsits, inútils i intolerables”. Joan-Lluís Lluís encertava la diagnosi del nostre problema de fons.
Hi ha, per tant, desvinculació o desconnexió amb l’Estat espanyol. I és important adonar-se que aquesta via és la que fa impossible la catàstrofe vaticinada del xoc de trens. Més que no pas un xoc, el que s’està consumant és una progressiva i definitiva desconnexió. No ens apropem: ens allunyem. Una desvinculació que, amales, ens podria deixar en una situació d’indefinició política institucional, però que en cap cas no paralitzaria ni l’economia ni la nostra vida quotidiana, perquè no convindria a ningú i perjudicaria particularment els llavors nostres veïns espanyols i europeus. La desconnexió és molt avançada, i que ara ho hagi constatat el Financial Times arran dels resultats de les eleccions europees –“a nivell electoral la regió ja sembla un país diferent”, ha escrit– només certifica que finalment ens observen sense passar per Madrid.
La hipòtesi de la desconnexió –que substitueix la metàfora del xoc de trens–, des del meu punt de vista, té una base empírica i racional. En primer lloc, perquè si l’Estat hagués sabut que amb una topada frontal podia parar el procés, ja hi hauria recorregut. En canvi, i fins ara, en termes ferroviaris, no ha passat d’intentar fer-nos descarrilar. I segonament, perquè tots sabem que qui fos responsable d’un xoc obert –per part seva, suspensió de l’autonomia, inhabilitació del president o recuperació forçada de competències com l’ordre públic, o, per part nostra, recurs a la violència– perdria la partida tant a ulls dels mateixos catalans com davant de la mirada internacional.
És també amb aquests ulls que cal considerar l’abstenció de CiU a la llei orgànica que farà possible l’abdicació i el relleu de Joan Carles I. Ara bé, aquest cas posa damunt la taula la qüestió de com caldrà prosseguir en aquest procés de desvinculació al llarg dels propers mesos. Una possible resposta la va donar el professor Joan Vergés mateix fa quinze dies quan a la presentació del seu llibre suggeria la conveniència d’anar abandonant les institucions espanyoles. Des de no presentar-se a les properes eleccions generals, fins a presentar-s’hi però no ocupar els escons o, fins i tot, ocuparlos però no servir-se’n. Es tracta d’una pràctica de deseiximent, des del meu punt de vista més eficaç que la de la desobediència civil, i que caldria tenir planificada. Caldrà anar-hi pensant.
