Entrevista de Bernat Puigtobella
Avui el sociòleg Salvador Cardús fa seixanta anys. Ho celebrem amb una breu entrevista i nomenant-lo, per un dia, tuitaire resident de Núvol. Durant un dia, @SalvadorCardus comentarà, des de Twitter, les notícies del digital de cultura que més li interessin. El seu timeline es podrà seguir des de la portada meteòrica de Núvol.
En primer lloc, per molts anys pel teu aniversari. Seixanta anys no es fan cada dia. Per què sociologia avui? Què diries a un alumne de batxillerat que s’està plantejant d’estudiar sociologia per animar-lo?
Comprendre el món en el que vivim, amb una mirada crítica i sense concessions a la demagògia i la simplicitat, és un desafiament només reservat als més valents. Per tant, només animaria a estudiar sociologia als estudiants coratjosos i amb una personalitat molt independent. La sociologia, seguint el clàssic Carl Wright Mills –que juntament amb el professor Joan Estruch són els que em van empènyer a practicar-la- consisteix a estudiar la intersecció entre la biografia personal i la Història, cosa que permet que el malestar es converteixi en comprensió i la indiferència en compromís pels debats públics. Això, en temps com els actuals, plens de malestar i indiferència, sembla més interessant –i arriscat- que mai.
No sé quina edat tenia Moisès quan va abandonar la travessia, però tu en fas 60. Creus que veuràs la independència de Catalunya? O et tocarà ser com un Moisès?
La pregunta ofèn! No travessem cap desert, sinó que la independència la tenim a tocar, ja som a les muralles de Jericó, i només depèn de nosaltres enfonsar-les. Pregunteu-me, doncs, per l’edat de Josuè, no per la de Moisès. I si no la veig, serà perquè algun entrebanc personal m’escurça la vida de manera sobtada. Però si no, la penso veure i gaudir encara una bona colla d’anys. Perquè, no en tinguem cap dubte, els primers deu anys seran d’un enlairament impressionant del país des de tots els punts de vista: econòmic, cultural, de benestar i disminució de les desigualtats… Després no sé si podrem mantenir el ritme. Però, d’entrada, i malgrat totes les dificultats, l’arrencada serà brutal.
Si el procés per la independència no arriba al seu objectiu final, quin creus que haurà estat el valor del procés?
No voldria caure en metàfores marineres tòpiques com la d’Ítaca, i dir allò que l’important és el viatge, no el destí. A més, el camí d’Ítaca era de tornada, i no d’anada com el nostre. Vull dir que potser Ulisses no tenia gaires ganes de tornar a casa… Per mi, el procés té un objectiu: la independència –en la fórmula que sigui, potser encara a mig inventar-, i si no s’ateny, haurem fracassat. Amb tot, ara és habitual sentir dir que els fracassos també cal apuntar-los al currículum, perquè aporten experiència molt valuosa que els caçadors de talent prenen en consideració. Segur que sí: ens coneixerem millor, a nosaltres i a l’adversari. I en l’improbable cas que no arribem al final, en primer lloc, tampoc ja no serem en el punt de partida. I, després, caldrà que sapiguem refer el nostre horitzó. La propera generació, en qualsevol cas, segur que serà molt més astuta que la nostra.
Fa uns dies en un article publicat a l’Ara deies que el relleu monàrquic farà més planer el procés? Encara ho penses deu dies després?
I tant. A la política espanyola ara se li pot aplicar allò que sempre deia el meu cunyat Miquel de determinades situacions complexes: “mal si fas, mal si no fas”. I si la perpetuació de Joan Carles I era un drama per a la monarquia, la seva abdicació, també. I si fer-ho més endavant era un problema, fer-ho ara, també. Quan des de l’Estat espanyol se’ns amenaça, fa riure. Si es mostra condescendent, fa emprenyar. Si calla, atorga. Si parla, és per defensar-se. Té mala peça al teler, que diem a Terrassa.
Avui a Núvol comencem una sèrie d’articles sobre el futur del periodisme arran de la crisi de la revista El Jueves. El ninotaire Jaume Capdevila (KAP) hi diu que l’humor està amenaçat als grans mitjans. Quin futur veus a la veritat en els mitjans de comunicació?
El desgraciat afer d’El Jueves cau més en el pla del ridícul que de l’amenaça a la llibertat d’expressió. El conflicte, aquí, és entre l’editor que defensa legítimament la seva empresa, i la llibertat no menys legítima dels periodistes o, en aquest cas, els ninotaires, a expressar-se. Però no hi ha cap veritat en risc per entremig, sinó altra mena de criteris: l’oportunitat, el bon gust, la supervivència de l’empresa, els límits de l’humor… D’això de l’humor, en podríem parlar molt, i sense tanta badoqueria. Vull dir que el recurs a l’humor no hauria de ser una barra lliure per escapar-se de la crítica a què cal sotmetre-ho tot. Una altra cosa ben diferent és la “veritat”, que sempre està amenaçada: per l’interès, per la ideologia, per la carrera professional, per la por… I està amenaçada tant pels grans mitjans com pels petits periodistes!
Si poguessis enviar unes paraules d’ànim a Jaume Sastre, què li diries?
En primer lloc li agrairia el sacrifici personal per l’escola balear, pel canvi polític a les Illes i pel futur de la llengua catalana. Ja li he expressat públicament el meu afecte. Però, si fos amic seu, li demanaria que deixés la vaga immediatament perquè ens fa més falta viu i en plena forma que posant en risc la seva salut. Vull dir que valoro molt el coratge d’aquests actes pel que signifiquen, però dubto més de la seva efectivitat i no crec gens en la conveniència de tenir víctimes. L’impacte de la seva acció ja s’ha aconseguit. Ara cal que el setembre estigui en plena forma, perquè la lluita és llarga.