Entrevista a ‘TOT’ Sant Cugat: “Gairebé ningú es diu a ell mateix nacionalista ni de convergència”

Tot Sant CugatEntrevista d’Anna Mira

Pel sociòleg, una Catalunya independent és la solució per resoldre les tensions i la mala relació que existeix entre Catalunya i Espanya

Catalunya ha canviat molt en els últims anys, quins factors n’han motivat el canvi? 
El procés de construcció del país des de l’any 1980 fins ara, tot i que aleshores era una situació infinitament més precària pel projecte nacional català. El fracàs de la reforma de l’Estatut del 2006 és clarament el punt de canvi en el pensament polític i les actituds polítiques dels catalans. El canvi de registre ha crescut de manera exponencial fins al punt on som.

Algun altre motiu? 
L’actitud que des d’Espanya i des d’alguns lideratges polítics importants es va tenir sobre la nostra derrota en l’Estatut ha permès el canvi de mentalitat i fer aquest salt que era difícil o poc previsible. Espanya té una actitud amb voluntat d’humiliació davant de la qual nosaltres hem reaccionat i va voler aprofitar la derrota de l’Estatut per acabar de laminar les possibilitats d’autogovern no només per progressar sinó fins i tot per fer recular el que s’havia aconseguit.


Com s’ha d’explicar el moment en què ens trobem? És nacionalisme, identitat, sentiment…? 
És un canvi netament polític en el sentit del que és la capacitat de governar de manera intel·ligent el destí del país amb voluntat de prosperitat. El castellà segueix sent majoritari a la televisió, als quioscos o entre els joves. Per tant, no és una questió identitària, tampoc de nacionalisme en el sentit més clàssic de la paraula perquè si ho fos, estarien al capdavant els nacionalistes i avui en dia no queda gairebé ningú que es digui a ell mateix nacionalista ni de convergència. El mateix passa pel que fa a la qüestió identitària. Si això fos un moviment identitari, Catalunya no tindria cap èxit de futur perquè hi ha molta gent que parla castellà i que té arrels fora de Catalunya; seria absurd pensar que és un moviment de puresa ètnica. 

Com definira la societat catalana en aquest moment? 
Com una societat altament polititzada i amb capacitat de grans mobilitzacions i d’un compromís continuat, perquè no és només el dia de la Via Catalana, sinó que hi ha una quantitat impressionant d’actes públics, trobades, debats, etc., i les xarxes que bullen amb discussions de caràcter polític. Per tant, en un moment quan arreu del món es diu que hi ha desafecció política i desconfiança, resulta que a Catalunya vivim el moment de més compromís i d’interès polític dels últims temps. La societat catalana té un element diferencial en relació amb altres territoris, i és que aquí hi ha un projecte que fa il·lusió, un projecte en positiu. 

Precisament aquesta mobilització quina importància té en el procés? 
És fonamental, és l’expressió de la presa de posició de la societat catalana. Sense aquesta presa de posició per part de la gent, la política no hauria estat capaç de fer el canvi i el gir que s’ha produït perquè els líders polítics tampoc poden distanciar-se massa del que són les expectatives dels ciutadans. Fins al 2006 les expectatives dels catalans no passaven per la independència, era molt teòric i idealista, i això ha canviat radicalment. Que els polítics assumeixin el lideratge institucional vol dir que la inspiració hi era i la gent l’ha expressat.

Parlem d’idees de futur: com hauria de ser el país que estem construint? 
L’expectativa de la independència té quatre aspectes fonamentals. El primer és la voluntat de més democràcia, d’un sistema polític radicalment democràtic. Està comprovat que en el marc espanyol no hi ha manera de sortir dels vicis permanents, sinó que reculem. La Constitució s’ha convertit en una mena de presó de la qual no és possible sortir i Espanya no mostra capacitat per atendre les expectatives democràtiques com ara la llei de l’avortament o els desnonaments. És un enrocament de la política institucional al marge de les expectatives populars. 

Parla de consultes, llistes obertes? 
És la llei de finançament de partits, la llei electoral, els referèndums, de la transparència en la gestió política, etc. Tot el que s’associa a la qualitat de la democràcia.

Quines idees més…
La prosperitat. Un país que no és capaç de prosperar en temes econòmics, particularment, no és un país que pugui oferir una justícia social adequada als ciutadans. Catalunya té una potencialitat de prosperitat econòmica enorme per la capacitat emprenedora, científica o de recerca. La tercera qüestió és la possibilitat de participar com un actor de primer ordre en els grans debats internacionals per poder aportar les nostres idees per explicar com imaginem Europa o com hem sabut resoldre qüestions com la immigració o la supervivència d’una llengua. Tenim coses per explicar al món i idees per aportar-hi.

Quins haurien de ser aquests escenaris internacionals?
Per mi el d’Europa és claríssim. Hauríem de ser capaços i estem en molt bona posició per fer propostes de regeneració del projecte europeu, per exemple en la línia de proposar uns Estats units d’Europa que poguessin resoldre els problemes que hi ha ara de legitimitat política. 

I el quart aspecte? 
Tot i que fa quatre anys potser podia sonar estrany, amb la independència podrem resoldre definitivament les males relacions amb Espanya. Quan siguem independents i en una relació entre iguals, hem de refer els vincles i superar una vegada per totes el mal veïnatge que fa segles que arrosseguem. 

Espanya té aquesta voluntat? 
Actualment no, perquè fins que no ens independitzem els polítics espanyols faran tots els possibles per evitar aquest procés i ens seguiran amenaçant de tot. Però l’endemà d’haver aconseguit la independència, potser haurem d’esperar uns mesos perquè se’ls passi el disgust, però després la necessitat i la realitat econòmica, familiar o geopolítica farà que aquestes relacions es refacin de manera molt positiva i molt més ràpid del que tothom s’imagina.

Quina és la lectura que es fan dels resultats de les europees? 
Destacaria primer la victòria inapel·lable d’ERC a les capitals de província i també en ciutats on els havia estat clarament difícil, com Terrassa, Sabadell o Cerdanyola, o Tortosa. En segon lloc, l’increment de la participació respecte als anys anteriors en un context molt difícil. Finalment, si sumem els partits favorables a la consulta, superem àmpliament el 60% i doblem el vot a favor de la consulta. 

Són uns resultats optimistes de cara al nou de novembre?
Sí, i tant! Molt, molt, molt. Cal seguir en aquesta línia perquè això encara reforça més tot el procés i fa molt més difícil que el 9 de novembre no passi el que ha de passar, que és anar a votar. 

Des de Catalunya, quin missatge s’ha donat a Europa? 
Doncs de més participació i d’una majoria a favor de la consulta. Pendents com estan de la nostra situaicó, estic segur prenen nota del vot sobiranista de Catalunya.

 

Pot llegir l’entrevista al web de la revista Tot Sant Cugat clicant AQUÍ.